De fet, ja fa temps que ho estan fent: primer, desinvertint a Catalunya (a l’N-II, a Rodalies...); després, fent una radiografia indigna del que està passant a les escoles catalanes (mentint sense pietat), i, darrerament, intervenint les finances de la Generalitat de manera que el govern català no pugui pagar res sense el permís de Montoro. Si en teníem poca, d’autonomia, estem a punt de quedar-nos-en sense; i si ja estàvem desconnectats d’Espanya, estem a punt que ens desconnectin del tot. Fins fa res, emocionalment, però ara sembla que el govern Rajoy vol fer-ho del tot, efectivament. Si no, no s’entén l’episodi d’ahir.

El president Puigdemont, en la segona carta que adreça al president espanyol aquesta setmana, ahir va ser ben clar: “Si el govern de l’Estat persisteix a impedir el diàleg i continuar la repressió, el Parlament de Catalunya podrà procedir, si ho estima oportú, a votar la declaració formal de la independència que no va votar el dia 10 d’octubre.” S’hi han fixat, en la darrera frase: Puigdemont parla de “la declaració formal de la independència que no es va votar el dia 10 d’octubre”. Vaja, que li reconeix clarament, a Rajoy, que el dia 10 no es va votar la independència. I què fa Rajoy? Activar igualment el 155. O el president espanyol no sap llegir, o l’aplicació de l’article 155 el tenia preparat per posar-lo en marxa passés el que passés. Puigdemont, insisteixo, li diu que no ha declarat la independència i Rajoy li respon activant la suspensió de l’autonomia catalana. “Manda huevos”, que diria Trillo.

Jo els recomano que vostès es guardin les epístoles que aquesta setmana s’han intercanviat Puigdemont i Rajoy. Perquè d’aquí a uns anys, acabi com acabi, la història deixarà clar qui va dir què, i qui va activar definitivament el botó nuclear del conflicte. Ho va fer ahir l’executiu de Rajoy i en els propers dies ho perpetrarà el Consell de Ministres i el Senat. Venen temps convulsos, massa convulsos per al meu gust, però hauria de quedar constància de qui ha fet què.