Però com que queden poques hores perquè hi pugui haver allò que alguns n’han dit la llista de país (la llista unitària, vaja), no desaprofitaré ni l’ocasió ni aquest espai per dir el que penso, que és que no hauríem de deixar passar l’oportunitat de concórrer junts a les eleccions del 21-D. Si en moments excepcionals com aquest no hi ha fórmules excepcionals, quan hi seran? Jo ja ho entenc, que la CUP no és d’eixe món (del món de les aliances, vull dir), i que ERC té ara l’oportunitat d’estabornir el PDeCAT (si és que al PDeCAT no l’ha estabornit Santi Vila tot sol); i entenc també que els comuns el que més tenen en comú és que en temes nacionals saben fer la puta i la Ramoneta millor que ningú; però, voleu dir que ara es tracta d’això?

Si a la manifestació d’avui a Barcelona, que hauria de ser multitudinària, són capaços d’anar-hi tots junts sota el lema Diada Nacional de la Llibertat, per què carai no es pot fer el mateix a l’hora de presentar-se a les properes eleccions; unes eleccions que, no ens enganyem, no són unes eleccions normals sinó un plebiscit, gairebé un referèndum, sobre el 155. Perquè és d’això, que va aquest 21-D, de “155 sí o no”. I a mi, si ho podem contestar junts, en una sola candidatura, em sembla molt millor que anar-hi amb dues, amb tres o amb quatre. O amb tres i mitja, que és el que pot acabar passant. I ara vostès em diran allò de la llei d’Hondt i dels espais electorals que es perdran. Però m’és igual.

A mi se’m fa difícil igualment que davant l’andanada monumental que representa el 155 hi hàgim de respondre per separat, amb estratègies partidistes. A mi em sembla que és molt millor un sí ben gros (un sí a defensar les institucions del país) que no pas tres o quatre sís més petits. I que tots, per diferents que siguin, vagin a l’una. Puigdemont, Junqueras, els Jordis, els consellers i qui calgui. Perquè em preocupa molt l’endemà; que l’endemà, en funció dels resultats, cadascú vagi a la seva.