Aquest dissabte 10 de maig s'ha presentat, al Castell Monestir d'Escornalbou, la instal·lació d'art contemporani 'Un fil de veu gebrada' de l'artista visual Mar Arza en el marc del Cicle d'art contemporani i patrimoni "Passat/Present" impulsat pel Departament de Cultura.
L'artista visual Mar Arza, fascinada davant l'acumulació de capes d'història i vides d'Escornalbou, proposa intervenció subtil a l'espai de la Biblioteca del Castell d'Escornalbou que, tot fixant-se en l'impuls de l'escriptura que acompanya la veu en el seu trànsit cap el document, escola del testimoni de la contemporaneïtat en el passat i es tradueix en un relat que s'acaba abocant als fulls de la història.
Amb un títol de ressonàncies tan poètiques com 'Un fil de veu gebrada', la proposta de Mar Arza és una instal·lació formada per un vídeo amb so de prop 7 minuts i un reguitzell de lletres i paraules, entrant i sortint de la prestatgeria on hi ha els llibres, tot apropant el seu contingut als espectadors de manera metafòrica.
Aquesta intervenció es podrà veure durant els mesos de maig i juny.
El Castell Monestir d'Escornalbou
El Castell Monestir d'Escornalbou és una casa senyorial de principis del segle XX. Està format per les restes de dos edificis medievals: el monestir de Sant Miquel (1153) i un castell construït damunt les restes d'una fortalesa romana. El va adquirir el diplomàtic, egiptòleg i filantrop Eduard Toda que, seguint la moda de l'època, el va reconvertir en la seva residència burgesa. Arran de la passió de Toda pels llibres, a Escornalbou hi ha una biblioteca de dimensions incommensurables.
Mar Arza (Castelló de la Plana, 1976)
Mar Arza entrellaça disciplines com l'art i la literatura —per a l'artista, dos idiomes diferents per a l'expressió d'un mateix pensament—, i ho fa, més que no pas per dogmatitzar, per «entredir»—o gairebé dir— des de la rereguarda del llenguatge allò que aflora sense estar-ne del tot segurs, allò que apareix sense anunciar-se o allò que parla de la intimitat i que gairebé mai s'acostuma a mostrar. L'obra d'Arza singularitza una manera de fer on no hi ha lloc per a l'atzar i on les paraules, els espais, els silencis i els buits s'esculpeixen amb una dedicació meticulosa i uns resultats sobris, elegants, assossegats i d'una gran bellesa.
L'artista canalitza allò que troba pel camí en les paraules i obres d'artistes i escriptors en el seu intent d'apropar-se com ella a l'indicible, és a dir, a allò que no podem dir ni explicar per la manca de paraules adequades a la seva natura, la seva intensitat, la vida que bat en el seu rerefons. És per això que en el treball d'Arza es poden sentir certes ressonàncies de les formes del trauma com les treballa Louise Bourgeois, la irreverència i indisciplina de Brossa, la fertilitat metafòrica de les paraules i imatges de Perejaume, la precisió poètica i assagística de Chantal Maillard, les pràctiques feministes dels setanta, l'escriptura polisèmica de Mirtha Dermisache o Mira Schendel, els textos filosòfics amarats de poesia de María Zambrano, la irreverència a la intempèrie de María Llopis, el desplegament intel·lectual de María Salgado... I, sobretot, indicis d'aquell espai dispers que va del dir al fer.
