El cardenal Francesc d’Assís Vidal i Barraquer va néixer a Cambrils, el 13 d’octubre de 1868. El seu pare era notari i la seva mare membre d’una família barcelonina que va obtenir prestigi en el camp de la medicina. El fet de procedir del si d’una família de propietaris terratinents, li va facilitar l’entrada a la Universitat de Barcelona on va estudiar la carrera d’advocat. Durant molt de temps va exercir com a advocat, en concepte de pràctiques, en un bufet important de la ciutat comtal però, atret per una viva vocació, va iniciar la carrera sacerdotal al seminari de Barcelona i a la Pontifícia Universitat de Tarragona. “El Cardenal de la Pau” va morir exiliat, la matinada del 13 de setembre de 1943, a la ciutat de Friburg (Suïssa), com a conseqüència d’una angina de pit. Les seves restes no van poder retornar a Cambrils fins al 1978.
Trajectòria eclesiàstica
L’any 1899, va rebre les Sagrades Ordres i va ser ordenat sacerdot però mai va exercir cap càrrec parroquial ja que, per la seva capacitat, va ser reclamat per diverses i altes funcions de l’administració jurídica diocesana. L’any següent va ser nomenat fiscal substitut del Tribunal Eclesiàstic Metropolità de Tarragona on va desenvolupar, també amb caràcter de substitut, el càrrec de provisor i vicari general i, el 1905, ja tenia el càrrec de fiscal eclesiàstic i metropolità.
El 1907 havia obtingut, per oposició, una canongia a Tarragona i el 1910 va prendre possessió de la dignitat de canònic arxiprest a la catedral d’aquesta ciutat. El 1911 Vidal i Barraquer és escollit vicari capitular de l’arquebisbe Costa i Fornaguera. Després de ser vicari general, quan tenia 45 anys, va ser nomenat bisbe de Solsona i el 1914 és nomenat senador per la província eclesiàstica Tarraconense. L'any 1919 és nomenat arquebisbe de Tarragona.
En el consistori públic de 1921 va ser nomenat cardenal pel sant pare Benet XV i, en el consistori públic del 16 de juny, li fou imposat el capel i assenyalat el títol Sant M. d'Urbe.
Vidal i Barraquer, arquebisbe de Tarragona
El 1917 transmet en persona al papa Benet XV la necessitat que es creï la Universitat Interdiocesana de Catalunya en resposta a la personalitat catalana i a la creixent conscienciació nacional. Tots i els intents fallits de situar Francesc Vidal com a bisbe fora de Catalunya, el 4 de desembre del 1919, va succeir al doctor López Peláez en l’Arquebisbat de Tarragona. La dictadura de Primo de Rivera encetarà una etapa de conflicte entre Vidal i Barraquer i les noves autoritats espanyoles. Mentre la resta de l’església espanyola abraçava l’oficialisme catòlic, Vidal i Barraquer exercia la tasca predicadora i d’ensenyament de la doctrina en català esdevenint, als ulls de Primo de Rivera, un símbol de resistència. Si bé l’arquebisbe va intentar no introduir-se en política, ha estat pràcticament l’única figura de la jerarquia eclesiàstica espanyola que ha estat titllada de “polític” en el sentit pejoratiu del terme.
Amb l’adveniment de la Segona República, el cardenal va preservar la seva postura diplomàtica i conciliadora de l’Església. Això el fa ver enemistar-se amb els sectors integristes del catolicisme, partidaris d’una oposició frontal a la República, així com amb l’anomenat sectarisme laïcista. Vidal i Barraquer tindrà com a una de les seves prioritats potenciar l’acció catòlica des de les classes més populars i fer realitat el sentiment d’unitat entre els catòlics. El cop militar del juliol de 1936 va desencadenar l’esclat de la revolució i una campanya anticlerical que va posar l’Església en el punt de mira. L’arquebisbe cambrilenc es va veure obligat a marxar a Poblet, on va ser detingut. Va ser empresonat a Montblanc, però finalment va ser traslladat a Barcelona, des d’on se li va facilitar la sortida del país. Primer va anar a Itàlia, on va tenir un contacte continu amb el Papa. Segons Hilari Raguer, aprofitant el contacte directe amb el Papa, durant la batalla de l’Ebre, el cardenal va intentar fer tasques de mediació per tal de posar fi al conflicte. La negativa del cardenal a signar la carta col·lectiva dels bisbes espanyols donant suport a Franco, així com la seva defensa del català, van ser recordats pels guanyadors de la guerra per tal de catalogar Vidal i Barraquer com a enemic del “nuevo estado”.
El tarannà del cardenal cambrilenc
El cardenal Vidal i Barraquer va tenir una ànima eminentment sacerdotal i, tot i que el món li oferia un futur brillant, noblesa de sang, bona posició econòmica i una distingida carrera d’advocat, entre altres, va renunciar-hi per iniciar els estudis sacerdotals. Aquesta ambició santa de ser de Déu es va dibuixar ben aviat en tres perfils rellevants i propis de la fesomia autènticament sacerdotal: la humilitat, la pietat i la caritat. El seu interès per la glòria de Déu el va fer participar activament a la celebració de grans actes a Tarragona i a Espanya; se’n destaca la Setmana Social Catòlica de Madrid (1933), on en l’acte de clausura va pronunciar una magnifica conferència sobre ‘La crisis moral y su remedio por la Acción Católica’, en la què va fer afirmacions interessantíssimes i alliçonadores. Va ser un entusiasta de l’AC i molt amant de les congregacions marianes de les quals formava part des de molt jove.
Al llarg de tota la seva vida va sentir, com tot bon cambrilenc, una tendríssima i filial devoció a la Mare de Déu del Camí, la patrona excelsa del municipi. En el seu santuari va celebrar el seu primer pontifical en ser nomenat bisbe de Solsona i, quan es va restaurar l’ermita l’any 1930, va pagar íntegrament del seu peculi la seva pavimentació.
Entre les pastorals publicades en el seu pontificat se’n destaquen les següents: ‘El amor al prójimo’ (29 de juny de 1914); ‘La paz individual y social’ (26 de febrer de 1921); ‘El naturalismo en las costumbres' (3 de març de 1925), així com exhortacions sobre les confessions religioses (juny de 1933) i sobre la reparació d’injúries (22 d’octubre de 1933).
(Les dades que apareixen en aquest resum biogràfic estan extretes dels llibres 'Quaranta anys d'Estampes cambrilenques' (Vol.1), del cronista Josep Salceda i Castells, i 'Cambrils', de l'historiador local Ignasi Martí Estrada.)