El llibre del periodista terrassenc Joan Martínez Vergel explica què va succeir a la Generalitat, al Govern i al país durant els mesos d’aplicació de l’article 155 de la Constitució. El volum recull testimonis de les persones que van viure, de primera mà i des de dins, la manera de fer del govern espanyol. Amb l’autor del llibre parlem de sensacions, de fets i de conseqüències a propòsit del 155.

J.C.E: En quin moment decideix fer el llibre?

Això va ser el mes de juliol, després d’una conversa informal amb una directora general sobre el 155. Ella m’explicava: “Jo sempre recordo el dia que em van trucar del Ministeri i em van dir Coja papel y boli y apunte lo que supone el 155, que bàsicament el que venia a dir és “apunte lo que va a hacer usted a partir de ahora”. I això em va fer pensar que aquesta trucada s’havia rebut en més departaments i, efectivament, va ser així. Aquella trucada venia a dir que aquell 155 no era tan tou, ni tan amable, ni tan innocu com ens havien volgut vendre. I aquesta va ser la idea del llibre.

J.M.V: Com va viure el personal laboral de la Generalitat l’aplicació de l’article 155?

Ho van viure amb certa por i tristor. De fet, la por me l’he trobat després, quan parles amb la gent i –després d’haver passat un temps- , veus que encara els li costa explicar-te moltes de les coses que van passar. T’expliquen coses però no te les diuen amb noms i cognoms, no acaben d’aclarir-te els detalls, d’altres mantenen l’anonimat,.... La por és una de les coses que s’han instaurat amb el 155.

Durant la seva aplicació, els treballadors consultats coincidien a dir que ells feien “de mur de contenció”. Ells complien ordres perquè qui manava eren els ministres enlloc dels consellers, però sempre posen un exemple molt descriptiu: “Fins que el malalt estigués en coma, que fos un malalt terminal”, de manera que quan tornés el Govern (Torra), tota aquesta via d’accés es pogués tornar a refer per part del nou Govern de la Generalitat. Aquest era l’objectiu que tenien els secretaris generals i els directors generals que es van quedar al càrrec dels departaments.

Com era el dia a dia d’aquests càrrecs directius?

El dia a dia va ser dur perquè des de Madrid s’imposaven uns altres criteris. El 155 el que deia és que no permetia “fer política” durant la seva aplicació i això afectava a tots els projectes de llei, decrets, subvencions, etc.... Tot quedava paralitzat perquè, en principi, la única cosa que deixava fer era gestionar el dia a dia. Però després de parlar amb la gent te n’adones que, des de Madrid, el que es pretenia era canviar la política i els models de gestió de la Generalitat. Enlloc de fer de gestors, van aprofitar per fer alguns canvis en àmbits com en les directrius dels Mossos d’Esquadra o la immersió lingüística. Van intentar entrar a Ensenyament –sense demanar el permís al Senat, que és com diu la Constitució que s’ha de fer si es vol introduir algun canvi d’aquest tipus-, o van inventar-se la possibilitat que el castellà s’incorporés a la preinscripció escolar 2018-19 i van amenaçar als professors que, segons els debats que es fessin, podien anar als jutjats, entre altres coses.Tot i que això no es veia des fora, el cert és que, a l’ombra, l’Estat anava canviant o destruint moltes de les estructures i sistemes que el Govern de la Generalitat havia desenvolupat durant molts anys.

Al darrera de l’impacte econòmic ocasionat pel 155 en el pressupost de la Generalitat, vostè explica en el llibre que van haver-hi moltes persones i entitats afectades. És així?

Al llibre recullo que el primer dia que el nou conseller de Benestar Social i Família va arribar a la conselleria, -després del 155-, va signar projectes, subvencions i factures que estaven pendents per valor de 890 milions d’euros, només en serveis socials. Això vol dir que tots els programes de protecció a la família, de joves adolescents, gent gran i la resta de col·lectius desafavorits es van quedar alentits o paralitzats perquè el 155 no ho va aprovar. És clar que va afectar.... En matèria de salut, els funcionaris del Govern van haver de fer més de 35.000 peticions (compra de venes, xeringues, material quirúrgic,....). Es van haver de dedicar prop de 3.000 hores de feina per fer aquests tràmits burocràtics, enlloc de dedicar-los a altres coses.

Després d’acabar el llibre, quines conclusions ha tret sobre la legalitat o la il·legalitat de l’aplicació de l’article 155 a Catalunya?

Jo sempre comento que el 155 és inconstitucional des del punt de vista de l’aplicació del model. L’article 155 el que diu és que si una Comunitat Autònoma no es porta bé o no compleix la Constitució o alguna llei vinculada, el que s’ha de fer és obligar o adoptar les mesures necessàries perquè “les autoritats locals o regionals compleixin”. Aleshores, si tu el que has de fer és obligar a les autoritats locals a complir, el que no cal és suprimir la figura del president de la Generalitat, fer dimitir a tots els consellers i al Govern o dissoldre el Parlament,.... Això no vol dir que s’hagin de substituir les autoritats de la Generalitat, que és el que va fer l’Estat. Tot això no hi cap en el que diu l’article 155. I afirmo que aquesta aplicació és “inconstitucional” perquè sí que en el seu dia Alianza Popular i la UCD van proposar l’aplicació del 155 en aquesta línia (dissoldre el Parlament, substituir el govern autonòmic,..), però aquestes opcions van ser rebutjades per la majoria de l’època. Per tant, el que va fer el govern del PP de Rajoy va ser aplicar un model previ al 155, tot i que no estigués aprovat per la mateixa Constitució.

Creu que després de les eleccions del 21-D, el 155 es va allargar massa temps a la Generalitat per la tardança a l’hora de formar el nou Govern sortit de les urnes?

Es va fer llarg perquè, des del punt de vista judicial,no van acceptar els candidats democràtics que es podien escollir com a presidents de la Generalitat. Aquí el problema no va ser tant la falta d’entesa entre els dos partits que van formar el Govern, sinó la dificultat que va haver-hi amb el sistema judicial espanyol que, cada cop que es proposava un candidat, no era acceptat, tot i tenir tots els seus drets a ser elegit president. Va passar amb el cas de Carles Puigdemont, amb el cas de Jordi Sánchez, de Jordi Turull,.... Des de la justícia espanyola es deia que no tenien dret a ser diputats i, per tant, a ser càrrecs electes. I això no va ajudar gaire a treure’ns el 155 de sobre.

El 155 és un “aviso para navegantes” pel que pugui passar en un futur?

Abans, l’Estat no coneixia com funcionava l’administració catalana i ara ja la coneixen més. En l’últim capítol del llibre em dedico a recollir totes les vegades que, des de la creació del nou govern espanyol al juny, PP, PSOE i Ciutadans han anat avisant de que en qualsevol moment podria tornar a aplicar-se un nou 155 a Catalunya. Li han agafat el gust a intervenir Catalunya des de la gestió i, per tant, és un primer avís per a navegants. Aquest va ser un 155 dur. Va ser una intervenció en tota regla. Però si torna a entrar serà encara més dur i aquí sí que hi haurà estructures que es perdran per sempre.

Al llibre cita una frase del músic Miles Davis “El silenci és el soroll més fort, potser el més fort dels sorolls”....

La frase es refereix més a les persones que no han pogut parlar. Si tu tens persones que no volen parlar en el llibre vol dir que hi ha alguna cosa que està afectant, des del punt de vista de crear aquesta por, que ha fet que aquestes persones no vulguin parlar. Per això dic que el silenci moltes vegades és més fort perquè això el que et demostra és que la seva intervenció no va ser tan noble, no va ser tan justa –des del punt de vista legal-, i que va fer que els propis funcionaris i funcionàries patissin una situació de por. Fins i tot, ara que ja no mana el PP, encara hi ha gent que té por a explicar realment el que va passar, com els van tractar o les ordres que van rebre. Aquesta por és el que demostra realment que el que dic al llibre és veritat.

L’autor

Joan Martínez Vergel (Terrassa, 1967), periodista. Ha estat assessor del secretari general de la Presidència de la Generalitat. Va ser director de Canal Català Tarragona i de Ràdio Rubí. Ha col•laborat en diversos mitjans de comunicació, com ara Catalunya Ràdio. És autor de la novel·la ‘El dia que pasó todo’ (Egabook) i dels llibres ‘Gái: ¿El quinto poder?’ (Robinbook) i ‘De 8 a 3; anécdotas de funcionarios’ (Styria). Aquest 2018 publica ‘El 155: tot allò que no te n’han explicat’ (Edicions 3 i 4).