El 5 d'octubre de 2024 vaig arribar a un lloc on el temps s’ha quedat congelat. La zona d'exclusió de Txernòbil, a Bielorússia, és un indret de ciutats fantasmes i vides truncades. Visitar-la em va deixar una empremta que m'acompanyarà per sempre. Guiada pel Peter Philon, un professor de física de Gomel que ha viscut amb l'herència de Txernòbil tota la seva vida, vaig poder sentir el pes d’una història de tragèdia i resistència que avui en dia segueix marcant les persones d’aquesta regió. La seva connexió personal amb el desastre, així com el seu coneixement científic i humà, el van convertir en el guia perfecte. A més d’explicar-me la física darrere de Txernòbil, també em va compartir la càrrega invisible que el desastre ha deixat sobre la seva comunitat.
Txernòbil no només va ser el pitjor desastre nuclear de la història, sinó també un dels moments més foscos de la Guerra Freda. L'explosió del reactor 4 a la planta nuclear de Txernòbil, el 26 d'abril de 1986, va desencadenar una catàstrofe que va ser ocultada pel govern soviètic durant setmanes, en un intent desesperat de protegir la imatge de l'URSS. La falta de transparència, la censura informativa i la negligència en la gestió del desastre van agreujar les conseqüències de les persones afectades, i van exposar les debilitats d'un sistema totalitari que posava l'interès polític per sobre de la salut pública.
Entrant en el silenci de Txernòbil
Vam sortir a les 6:20 del matí, travessant els densos boscos i pobles del sud de Bielorússia en direcció a l’actual Reserva Radioecològica de Palieski. El silenci era tan profund que l’únic so que es percebia era el xiuxiueig del vent, el mateix vent que fa 38 anys va empènyer prop del 80% de les radiacions cap a Bielorússia. Una dada que encara es desconeix internacionalment. En arribar a la Zona d'Exclusió, l’ambient va canviar. Una sensació pesant va impregnar l’aire, i la quietud inquietant dels pobles abandonats i les cases enrunades semblava murmurar històries de vides interrompudes. Passejar per aquestes ciutats fantasma era com endinsar-se en un passat oblidat, congelat al 1986, l’any del desastre.
A l’interior de les cases abandonades, les restes de la vida quotidiana romanien com testimonis de la tragèdia: joguines escampades, fotos familiars penjades a les parets, mobles i objectes col·locats com si els habitants haguessin de tornar en qualsevol moment. La sensació d'abandó era aclaparadora. Tot i que el 2021 també vaig visitar Txernòbil a Ucraïna, la meva experiència a Bielorússia va ser encara més visceral. El Peter, gràcies al seu lligam amb el territori i les seves reflexions sobre l'evacuació, va fer que l'enormitat de la pèrdua fos encara més real.
Una evacuació precipitada
Després de l'explosió del reactor 4 el 26 d'abril de 1986, més de 115.000 persones van ser evacuades precipitadament de la Zona d'Exclusió. Però l'evacuació del poble de Prípiat, situat a només uns pocs quilòmetres del reactor, no va ser immediata. Els primers autobusos van trigar 36 hores a arribar-hi. Es va donar tan poc temps a la gent per recollir les seves coses que molts van haver de marxar deixant-ho tot: cases, animals i records. L'evacuació va ser abrupta i caòtica, amb la incertesa de si la gent podria tornar a casa o no.
El Peter em va parlar del trauma col·lectiu que va causar aquell incident. Molts residents de Prípiat, per exemple, desconeixien la gravetat de la situació. El govern soviètic, com sempre, els havia ocultat informació i no els havia avisat del perill imminent, tot i que la radiació ja s’havia detectat als països veïns. Mentre recorríem la zona, vaig percebre la destrucció d’aquelles vides que s'havien aturat sense previ avís. Una de les històries que més em va colpir va ser la d'una dona que va deixar la seva mare gran a casa, pensant que l'evacuació seria temporal. Mai més la va tornar a veure. El cost humà d'aquella tragèdia no es mesura només en morts, sinó també en les vides trencades per la por, la confusió i les seqüeles físiques de la radiació.
L'herència
Gràcies al Peter, vaig comprendre que Txernòbil no va ser només un fracàs tècnic. Va ser també un fracàs polític, de transparència i, sobretot, de drets humans. La negativa del govern soviètic a comunicar la magnitud del desastre va empitjorar els efectes immediats i va retardar l'evacuació, cosa que va exposar la població a nivells de radiació mortals.
Les estimacions sobre les morts immediates són incertes, però es calcula que milers de persones van morir a causa de l'exposició a la radiació. Els efectes a llarg termini de la contaminació nuclear encara es perceben avui dia, amb generacions afectades a Bielorússia, Ucraïna i més enllà. Per a aquells que van sobreviure, com la família del Peter, Txernòbil no és només una tragèdia passada; és una cicatriu que mai es tancarà. Encara que la natura s'ha començat a recuperar, l'impacte humà—físic, emocional i social—continuarà present durant generacions.
Tanmateix, el Peter va voler destacar la resiliència del poble bielorús. El desastre, tot i ser un dels fracassos més grans de la història moderna, també ha revelat la força perdurable dels supervivents. Com va dir ell, “Txernòbil no és només història: és part del present.”
Els ecos de la tragèdia
Mentre passejàvem pels carrers desolats de Prípiat, em ressonaven incessantment les paraules del llibre 'Chernobyl Prayer' de Svetlana Alexievich, que vaig decidir endur-me per llegir al llarg d’aquest viatge: "Tots morirem. Tots vivim a Txernòbil." Aquestes línies encapsulen la tragèdia existencial que Txernòbil representa. És una advertència sobre la fragilitat de la vida, el perill del secretisme institucional, i la nostra responsabilitat col·lectiva com a societat a l'hora d’afrontar crisis globals.
En deixar la Zona d'Exclusió, el Peter va concloure amb una frase que em va quedar gravada: “Mai hem d’oblidar el que va passar aquí.” No només es referia a l'explosió, sinó a les vides trencades, les comunitats desintegrades, i aquells records que mai es podran recuperar. Txernòbil és un capítol tràgic de la història, però també, una crida a l'acció. Ens recorda que la història no és simplement una sèrie d'esdeveniments, sinó una força viva que segueix modelant el present.
El poder de la memòria
En tornar a casa, vaig sentir una profunda responsabilitat: havia d’amplificar les veus de les víctimes i assegurar-me que el que havia après no cauria en l'oblit. El repte actual és honrar les seves experiències, visibilitzar-les i garantir que les generacions futures aprenguin dels errors del passat. Només així podrem preservar la història de Txernòbil, així com les lliçons que encara ens ensenya. El silenci ensordidor de la Zona d’Exclusió no és un silenci d’absència; sinó, més aviat, un crit de resistència. Per aquells de nosaltres que no vam viure la tragèdia, és fàcil oblidar la magnitud de l'impacte, però per a aquells que la van viure, les cicatrius romandran per sempre visibles.
Michela Baccassino és una apassionada dels viatges, les llengües i les històries personals. Amb només 23 anys, ha recorregut 82 països amb poc més que una motxilla i sempre acompanyada d’un llibre vinculat al lloc on viatja. Nascuda a Livorno (Itàlia), acumula experiències fascinants com, per exemple, explorar el barri més degradat de Nairobi (Kènia), travessar Kazakhstan en tren a -22º per visitar el camp de concentració més gran de l’ex Unió Soviètica o llançar-se des d’un pont de 43 metres d’alçada a Queenstown (Nova Zelanda), bressol del puenting. Michela no es planteja deixar d’omplir el quadern d’aventures que completa amb dedicació en tornar a casa. El seu somni? Seguir viatjant fins a reunir històries de tots els racons del món.
