Com esser humà sensible, que intento ser, em sembla indignant, les persones, que critiquen, els selfies, de gent diversa, mentrestant hi ha dones que encara moren per violència de gènere, persones grans als quals se’ls hi retallen les seves ajudes, joves que marxen per culpa de l’atur, famílies que són desdonades o infants que no tenen un got de llet amb galetes per esmorzar.

De veritat que no puc deixar de ser com sóc. Em dol escoltar injustícies i veure com la societat es fa la cega. Em dol veure polítics que busquen servir-se a si mateixos i no servir al poble. Em dol veure com ajudem als pobres sense moltes vegades estimar-los. Em dol veure com la gent s’omple la boca per després tancar-se en el més absolut egocentrisme. Em dol veure com la gent et demana auxili i el primer que fem és girar el rostre cap a un altre costat.

No vull lliçons de ningú sinó són per canviar la societat. Tan sols busco servir, escoltar, respectar i estimar la gent. No he fet i mai faré distincions. Per mi la gent que pateix em mereixen un respecte i em provoquen un neguit per poder-los ajudar amb totes les meves forces perquè, com sempre dic, és l’amor, només l’amor, el que dona sentit a tot allò que intento fer.

Sortir als mitjans de comunicació, com sovint faig, no és cap mèrit. Per mi és un micròfon a partir del qual intento fer-me ressò i denunciar el batec injust de tantes persones que, a peu de carrer, la societat les fa callar. Mai, repeteixo mai, cerco la fama sinó busco complicitats i sumar gent en aquesta tasca de transformar el món que necessita a tots i totes.