Cadascú té les seves idees que han evolucionat diferentment als llarg dels anys, però per sobre de tot són amics. Primer la família i una mica més enllà ja queda la política. Sempre han tingut clar quines han estat les seves preferències vitals. Potser en algun moment de la vida, algú ha tingut alguns dubtes sobre l’ordre dels valors prioritaris de l’existència, però ja ha pagat les seves conseqüències d’una interpretació errònia. Us aniré presentant els nostres personatges.
L'Eusebi vivia en una localitat del cinturó de Barcelona, però amb el pas temps ho va deixar per venir a les nostres contrades. Ell va començar sent militant del PSUC, però amb el temps es va anar passant a les files del PSC, més esquerrà. Un cop va tenir l’oportunitat de ser regidor de participació ciutadana del seu municipi. Llavors va descobrir que moltes de les coses que veia des de fora eren ben diferent quan estaves dins. Va ser tota una experiència que sempre recorda alterna-t’ho amb algunes escenes peculiars del seu servei militar a alta muntanya.
A mesura que el seu partit s’anava espanyolitzant i deixant l’essència catalana, ell també ho anava fent. Sempre havia estat ben fidel als seus líders polítics tot i que a ell li agradava fer preguntes incòmodes als seus cabdills, però es conformava amb les respostes aportades i ho explicava en els seus cercles més propers presumint del seu paper destacat dins el quadres del partit. Ara treballa de conserge en una escola pública.
El segon protagonista és el Pere que sempre havia estat molt amic de l’Eusebi, doncs vivien junts en el mateix edifici en la localitat propera a Barcelona i quan un va decidir venir més al sud el seu amic de tota la vida li va fer companyia. Si l’Eusebi e havia estat un incorformista controlat, el nostre actual protagonista quan va veure que el partit de la rosa deixava massa de banda les classes obreres i proletàries i sentiment català, va decidir abandonar el vaixell. Un dia de Nadal va estripar el carnet davant de tota la família per no patir més brometes sobre les seves simpaties polítiques. Durant un temps va començar a moure’s en el món independentista. Era un dels clàssics que anava a les primeres manifestacions de l’Onze de setembre a marcava l’ANC i sempre tenia una estelada al seu balcó. Un dia que tenia uns quants dubtes donant tombs pel seu cap, a la feina el va agafar un company que tenia molta experiència en el món comercial de les enciclopèdies a domicili. Li va fer un míting concentrat i convincent sobre aquells temes on tenia els punts més febles. De sobte li va semblar veure la llum i que ara començava una nova vida. De cop i volta va esborrar tots els records físics i en arxius del seu passat polític i es va fer fidel seguidor del Rivera i quan va conèixer l’Arrimades ja no va tenir cap més dubte a la vida sobre aquesta faceta ni cap altra. Ho va tenir molt clar. Ara es dedica a fer campanya des de que surt de casa fins que hi torna ben entrada al nit. És una persona molt feliç i ha canviat la senyera per les “Tres Maries” ( la senyera, la d’Espanya i la d’Europa). Ara treballa de comercial d’assegurances per una empresa gestionada per un company de partit.
Ara tenim la Pakita que va començar de jove a la JNC, enganxant cartells defensant que Catalunya era un estat d’Europa en uns temps quan trobar un independentista convençut era més difícil que avui trobar una persona sense mòbil. Ell va entrar de coordinador d’alguna cosa en un ajuntament de la comarca. Evidentment encara no ha passat les proves per aconseguir la plaça fixa perquè no està tan segur de poder guanyar a una altra persona que vingui de fora, per tant, ja li està bé aquesta situació que li sembla prou segura. De mica en mica, veien que tenia moltes responsabilitats i el seu salari no pujava tan ràpid com el d’altres companys que any rera any augmentava miraculosament. Llavors va decidir abandonar la formació i fer un petit gir cap a l’esquerra. Aquest moviment va quedar una mica deslluït quan va sortir la coalició de Junts pel Sí.
El panorama actual i vist la continuïtat del pacte vigent entre PSC I els nous CDC al consell comarcal li van deixar ben clar que havia de fer. No cal dir que la Pakita té totes les samarretes dels Onze de setembre dels darrers anys. És una d’aquestes persones que sempre compra en comerços catalans i té molt clar que mentre es pugui s’ha de consumir producte de casa. No s’ha gastat un euro en la loteria del Nens de Sant Ildefonso i té una pila considerable de la Grossa de Cap d’any. Ella ho té molt clar. Ja li ha enviat un parell de postals a la presó al Junqueres, el seu ídol que l’acompanya cada dia en els seus pensaments i li resa un parenostre adaptat al segle XXI.
Tots tres es tornaran a trobar i en el seu grup de Whatsapp comentaran la jugada. Ningú dels tres tindrà a solució aquell dia, però per sobre de tot sempre seran amics.
