Anem a pams. “Dog” vol dir “gos”, i “whistling” es el gerundi de “whistle”, que vol dir “xiular”. Així podríem traduir “dog whistling” com “xiulant als gossos”. El significat tècnic de l’expressió es refereix a aquell xiulet d’alta freqüència que poden sentir els gossos i que es inaudible per els humans. Però, ¡ailàs!, resulta que és una expressió utilitzada comunament a l’arena política. Traduint del diccionari: “dog whistling és una forma de missatge polític que vol dir una cosa per al públic general, però té un significat diferent o especial per un segment concret de la població”.
Constantment en Donald Trump diu bestieses sobre Corea del Nord, Irán o Mèxic; o diu i fa animalades sobre temes econòmics i de comerç; o practica el bullying més repugnant respecte els immigrants. Quan diu i fa això no li importa un rave el que pensin els dirigents d’aquells països, les institucions internacionals, les entitats civils o els seus mateixos assessors en afers estrangers o matèries econòmiques. ¿Què li importa? Doncs que el seu missatge el sentin, com dolorosament em recorda el meu cunyat Albert, els 60 milions d’americans que el van votar i que en Trump espera que el tornin a votar. És aquesta audiència la que entén i agraeix perfectament el missatge.
N’hi ha molt de dog whistling a la península. A Catalunya, els arquetips més significatius són la Sra. Arrimadas i el seu master puppeteer (el mestre que mou la marioneta), el Sr. Albert Rivera.
Considerin les bravades periòdiques del Sr. Rivera denunciant el Pacte Fiscal del País Basc. Pensin en els miserables atacs a la immersió a la escola catalana, o a la normalització del valencià. Reflexionin sobre el suport a l’article 155, i la queixa de que encara és poc. Recordin la mala educació de la Sra. Arrimadas la nit de les darreres eleccions fent el discurs integrament en castellà, o els “morritos” que fa quan es canta ‘Els Segadors’, o la girada d’esquena al Parlament quan es fa homenatge als familiars dels presos polítics. No oblidin els viciosos atacs del Sr. Rivera a TV3. Res és improvisat. Els importa un rave els catalans, els valencians, els balears, els bascs o els demòcrates. La Sra. Arrimadas i el Sr. Rivera dirigeixen el seu missatge a aquell segment de la població espanyola que és manifestament de dretes, descaradament anticatalana, obsessivament centralista i políticament pseudo-demòcrata. Com més de dretes, més anticatalà, més centralista i més autoritari, més vots a l’Espanya obsoleta. Dog whistling pur i dur.
¿Quina és la implicació d’això? Em sap greu informar els respectables votants de Ciudadanos a Catalunya que han sigut, i són, ostensiblement manipulats. Diu la Sra. Arrimadas que “quiere hablar por todos los catalanes”. A la Sra. Arrimadas i al Sr. Rivera no els importa ni tots ni una part dels catalans. ¿Què els importa? És senzill, l’estratègia de Ciudadanos per dominar la perifèria és fer-se amb el control de “La Corte”, la cort madrilenya que controla i explota Espanya, i si cal humiliar, insultar, reprimir i explotar els catalans, valencians, balears i bascs, doncs és el preu a pagar.
Insisteix la Sra. Arrimadas que el que cal és “hablar de lo que verdaderament preocupa a los catalanes”. Suggereixo als respectables votants de Ciudadanos que prestin atenció a les paraules de la Sra. Arrimadas. A part de frases fetes, gracietes i petites performances, descobriran que no diu mai res de substància. Proposo que això és així per dues raons: la primera, evident, és que si un no diu mai res (de substància) mai es pot equivocar; la segona, preocupant, és que em temo que la Sra. Arrimadas no sap res (de substància). Els seus acudits en temes econòmics, de pensions, de salut, d’educació, d’habitatge, de qualsevol tema substancial, si és que els fa, són un seguit de frivolitats fàcilment esmicolades per els experts. Alerta respectables votants de Ciudadanos a Catalunya: si el present amb el PP no els hi agrada, el futur amb Ciudadanos és desastrós.
És irònica la insistència de la Sra Arrimadas per parlar (sense dir res) d’allò que “realment” preocupa als catalans i criticar a la Generalitat de no fer res. Aquest Govern va aprovar una llei per prevenir desnonaments. Tombada el Tribunal Suprem. Una llei per combatre la pobresa energètica. Tombada al Tribunal Suprem. Una llei per establir un impost als bancs amb pisos buits. Tombada al Tribunal Suprem. Així, llei darrera llei, lleis progressistes sobre coses “que de verdad preocupan a los catalanes” han estat tombades pel Tribunal Suprem, i la Sra. Arrimadas callada.
El problema és que hi ha a Espanya una competència ferotge entre el PP i Ciudadanos. La patètica escena d’un grapat de ministres espanyols cantant “El novio de la muerte” a Andalusia durant la Setmana Santa, les xuleries de “Maja de España” de la Sra. Soraya Sáenz de Santamaría cada cop que obre la boca referint-se a Catalunya, les esperpèntiques declaracions de la Sra. Maria Dolores de Cospedal, o dels ministres Zoido i Méndez de Vigo tampoc van dirigides al públic en general, ni molt menys als demòcrates d’arreu d’Espanya. És, també, dog whistling. La competència és ferotge entre els de la camisa de color blau fosc i els de la camisa de color blau fosc amb una capeta de pintura, per capturar els vots del segment més ranci i retrògrad de la població espanyola. I així estem, “Santiago y cierra España”, i a veure qui la diu més grossa. Marxem, please.
