Bona mostra és la "Revista musical", importada de l'estil francès que té més de cent cinquanta anys d'història i que va caure en desgràcia per la falta de contingut adaptat a cada època aproximadament a la fi dels anys vuitanta.
Des de llavors, assistim a l'obvietat de la vulgaritat amb soroll que pretén ser música, lletra que desvirtua l'idioma i videoclips que degraden a les dones, sense renovar aquella sensualitat i glamur de les pioneres de la fantasia escènica.
Sóc una d'aquestes propietàries del seu cos i de la seva vida, a les qui molts van dir putes, per ser ballarines i coristes, com les dones meravelloses de les revistes de Florenz Ziegfeld, Jr. de Hollywood. Sense aquestes pioneres, majoria en les plantilles de tots els espectacles freqüentats per un nombrós i fidel públic femení, no hauria existit el negoci de l'esplendor teatral en cap país, generant ocupació per a la indústria merament masculina de fusteria; decorats; pintura; bijuteria, sastreria i sabateria, ni ofici de llum, so i tramoia. Les protagonistes de les varietés i del cinema musical van ser la inspiració per a moltes mestresses de casa, secretàries, dependentes i estudiants oprimides que somiaven amb aquell alliberament encara que la pressió familiar o social no els va permetre escapar dels rols establerts. Les seves filles i netes ballen i canten, pel desig incomplert, nostàlgic, de "jo volia ser".
El discurs que embeni empoderar-se amb un curset de 'ball sexy per a seduir al teu home' —i per què no a l'inrevés? —, una ortodòncia invisible o una cirurgia estètica em resulta hilarant, com ho seria per a la meva besàvia i àvia maternes que van passar d'una vida en l'alta societat navarresa a gestionar la seva fonda de la Barceloneta. Què li comptarien sobre el coratge i la dignitat a la meva àvia paterna vídua amb sis fills que rentava i planxava la roba dels Carod-Rovira?, i quin suport necessitaria la meva mare, impecable modista i patronista que va vestir d'il·lusió a centenars de nenes de primera comunió i ballarines? Qualsevol de les nostres avantpassades, amb una guerra civil pròxima per a més infortuni, faria callar aquest eslògan tan pesat per sobreexplotació.
Hi ha dones desorientades i pèssimament educades en la docilitat per a fracassar amb el rotllo: «Tu no pots». Si algú s'atreveix a dir-ho, tem que ho aconseguireu. No permeteu que us desmereixin i convencin d'una falsa manca de poder i de baixa autoestima. Aquests gestos de condescendència, delaten a abusadors i estafadores professionals. Pertanyo a una generació de dones que no han necessitat un 'coach' de vida. No consumim retirs, rituals ni pseudoteràpies fraudulentes. No hem caigut en inversions fallides d'empreses multinivell. No requerim un Johnny Castle, com en la pel·lícula Dirty Dancing, que vingui a dir-nos: «Ningú arracona a Baby». He conegut a centenars de dones de tota condició i, coincidim, cap ens hem empoderat de la mà d'uns altres per a gaudir del nostre moment triomfal, i menys, a cop de Visa. Tenim magnífics exemples en les nostres famílies i, sobretot, determinació per a realitzar la nostra santa voluntat. Algunes artistes hem guanyat més que els companys, homes i la nostra reivindicació ha estat el reconeixement de la decència i el respecte professional. Sempre hem sabut que 'empoderada, se surt de casa', és un estat natural de la feminitat i, a més, identifiquem a les lluitadores que canvien la desigualtat de gènere encara que no es manifestin vestides de violeta.
