Hi va haver qui li va posar una demanda per unes cremades. No és broma, i tampoc aquesta definició que es pot extrapolar a qualsevol treballador que sent a les seves carns i al compte corrent, que el seu sou no es correspon amb la seva vàlua. El company músic referia les escasses actuacions amb diferents formacions que no permeten més estabilitat. De vegades, i molts coincidim, no es pot dir que no, patint aquesta terrible sensació d'estar prostituint-se. El pitjor és la deslleialtat que hi ha en aquest mercat, principalment per causa dels contractants tipus 'és el pressupost que tinc' i contractats de l'estil 'jo te'l faig per menys', molt ibèric.
Aquí no hi ha sindicat que valgui, això no és Broadway ni el West-End, allà si paren els tècnics també ho fan els artistes i viceversa, ja que uns necessiten els altres i no secundar una vaga suposa gairebé jugar-se la vida. Poso l'exemple recent del personal d'infermeria que fa setmanes que demana una reunió amb la persona que pot i ha d'establir el sou d'acord amb la seva categoria. A les urgències dels CAP hi ha papers que expliquen aquestes misèries pròpies de les administracions i van incloses amb les recomanacions hivernals.
Està succeint en tots els gremis, és a dir: "això no està pagat" i treballar així per què? Tots quiets a la mata, ja que abandonar és pràcticament impossible tret que siguis un talent a la fuga amb un contracte alemany o suís garantit. No crec en els contractes, estan fets per trencar-se i incomplir-se'n. No crec als sindicats locals. He vist plorar persones que ho han donat tot per defensar els companys i que, finalment, els han deixat sols. No crec en res que no gestioni jo mateixa, encara que sigui a costa de perdre la feina per exigir aquesta qualitat que se'ls roba a aquests treballadors que ja tenen nom, gràcies al músic que, com tots, vol viure del que li ha portat tant en formació i experiència: 'pobressionals'. Això és el que tenim, a la sanitat, a les feines més normals i necessàries, no només a les arts escèniques on treballar és un luxe amb data de caducitat i on ningú diu clarament el que cobra per vergonya.
Conec casos i ho entenc, hem somiat per sobre de les possibilitats de les empreses que saben, com qualsevol abusador, que poden estrènyer el que Déu no ofega. Són aquells que han creat un horitzó tan irreal com la teoria terraplanista. Cada vegada que escolto una tertúlia econòmica i política tinc ganes d'emigrar com fa vint anys, però el temps no juga a favor meu, no em ve de gust parlar un altre idioma ni tinc ganes de lluitar per ningú més com vaig fer aquí en un ressort de luxe, que em va costar la salut i un mòbing després de ser testimoni a favor en un judici, abaratir costos i millorar condicions de la secció.
A la Costa Daurada conec actuals caps de cuina, respectables, que van dormir als soterranis de les calderes durant anys. Treballadors importats dels tròpics que van viure en pisos pastera i amb els seus passaports segrestats (com les prostitutes enganyades). Artistes que dubten de si van triar correctament quan els diuen el que cobraran i que no es lesionen per pura sort. Estudiants més perduts que el fill de Lindberg sobre la vocació i l'ofici.
Recordeu el terme encunyat pel músic que no es ven tan barat, reconeixeran més d'un en aquesta situació i no és culpa seva, sobreviure mai ho ha estat. Això amb Equity, el sindicat d'artistes d'U.K., Estats Units i Austràlia, no passa: hi ha un preu per a cada acte o nivell de professió i servei, es respecta rigorosament o es denuncia, però encara que semblem europeus, no ho intentin a casa.
