Tamarit era un municipi de la província de Tarragona i que formava part del Partit Judicial de Tarragona ciutat. Va ser a principis dels anys 50 del segle passat que es va materialitzar la seva fusió, de facto una incorporació, amb la ciutat de Tarragona.
Altafulla, municipi més proper, també va intentar la incorporació del terme de Tamarit al seu municipi, ja durant la segona meitat del segle XIX, i també amb algun intent a principis del segle XX, però no va prosperar. Ara ho torna a intentar.
Segurament un dels impediments va ser que Altafulla formava part d’un altre Partit Judicial, concretament del Partit Judicial del Vendrell, cosa que succeeix encara avui dia.
Per què Tamarit va triar Tarragona i no Altafulla? Era l’any 1950, el consistori tarragoní va aprofitar les circumstancies del moment.
Per un cantó la força d’una capital provincial i la seva classe dirigent durant la dictadura tenien molt de pes i molt marge de maniobra. Per un altre, Tamarit un municipi poc poblat, unes dificultats d’una postguerra rural i molt dura, i que patia d’uns dèficits estructurals que no podien garantir els serveis bàsics als seus veïns i veïnes.
Els dirigents tarragonins va prometre un conjunt de millores si la fusió es portava a terme i reflexionaven en aquests termes; “Ahora bien: debería pensarse lo que se puede ofrecerles para que la anexión propugnada les significase ventajas materiales en contra de la desventaja moral de su pérdida de personalidad, como pueblo o municipio independiente.”.
L’alcalde tarragoní de l’època ho tenia molt clar: "Acaricio la idea de urbanizar aquellas playas y convertir en barrios veraniegos las deliciosas costas de Tamarit y Punta de la Mora, gestionando la construcción de una estación de ferrocarril o apeadero entre Altafulla i Tarragona, junto a la Torre de los Escipiones, por ejemplo. ¿ Es que Taragona no tiene derecho a poseer en el "Mare Nostrum una verdadera «Costa de Oro?."
A part de la promesa de l’Estació de tren, que no va arribar mai a realitzar-se, l’Ajuntament de Tarragona va prometre que portaria l’electricitat al nucli Monnars, el telèfon al nucli de Ferran, on també hi posarien una font amb aigua propulsada per una bomba mecànica.
I un fet a no menystenir en època de postguerra, el racionament de la gent de Tamarit passaria a ser un racionament de productes urbà i no rural, essent l’urbà molt millor. Per últim també es recollia que tant Monnars com Ferran tindrien unes alcaldies de barri, el que avui dia serien unes EMD, Entitats Municipals Descentralitzades.
Cal destacar que l’acord entre els dos municipis també recollia el procediment a seguir, si un dia la gent del Terme de Tamarit volia tornar a ser independent de Tarragona.
Per aquestes raons, i segurament altres motius, l’Ajuntament de Tamarit de l’època no es va plantejar mai l’opció de fusionar el seu municipi amb el d’Altafulla.
El que va passar després ja ho sabem, el terme municipal de Tamarit s’ha convertit en els barris de Llevant de Tarragona, però la seva història continua estant, petrificada, convertida en pedra, més viva que mai.
