El fantàstic és que la musa m'ha murmurat aquest article, via e-mail, amb un missatge enviat a més de 150.000 persones de 200 països que diu: "El Consell Internacional de la Dansa, va fundar el Dia de la Dansa i el va oferir al món. Ignori a aquells que intenten segrestar el Dia de la Dansa: pertany a tots els ballarins i no està relacionat amb cap organització, coreògraf o forma de dansa en particular".
Ja en 2016 el doctor Alkis Raftis, el seu president, va convertir aquesta preocupació en el seu missatge anual. Instava a tots els practicants de dansa a no sotmetre's a cap mena d'institució estatal ni interès comercial. Vaig traslladar aquesta severa denúncia del doctor Raftis defensant una celebració inclusiva i universal amb una carta del lector a un diari. He observat els esdeveniments organitzats per les regidories de Cultura, passen els anys i continuem igual. Tinc fundades raons per a subscriure aquest rebuig al segrest de Terpsícore i el seu art, per aquest monopoli d'associats de centres privats que com a mera entitat comercial fan mal ús del poder per a decidir qui participa o no en aquesta festa global. Cap entitat local té autoritat per a gestionar un esdeveniment pagat per la ciutadania ni per a descartar dels actes principals i amb més lluïment a altres col·lectius d'aficionats, AMPA escolars, associacions culturals i professionals d'ensenyaments no reglats o sense local propi. Vists centenars de programes a les ciutats de Catalunya amb un alt índex de participació popular, la província de Tarragona va al capdavant amb conductes classistes i exclusives com una recent mostra de barra de ballet en el Balcó del Mediterrani, amb video oficial, on solament apareixen uns pocs representants quan el 29 d'abril pertany a tota la Humanitat que desitja ballar.
Com a educadora tant d'escola pròpia com amb la bossa a l'espatlla, sé que la dansa és suficient per a treure als nens sense recursos del carrer i donar-los motivació; companyonia i pertinença; expressió i una important forja de la voluntat. Les poderoses eines de l'art per a convertir un somni en un pla.
A Tarragona, segons aquest model elitista, un menor tal com reflecteix la ficció de "Billy Elliot" no hauria tingut cap possibilitat de futur, ja que practicava en un humil club social. Sí, en alguns llocs es practica dansa sense parquet, ni mirall, ni uniforme. Al carrer o en barraques. Amb pluja i fang com el nigerià Anthony que ha guanyat una beca a Nova York. O sense cap formació rigorosa com fan els "Masaka Kids Afrikana". Els seus vídeos els proporcionen béns bàsics de la infància com a roba, calçat i fins i tot algun viatge meravellós, per part d'empreses '*primermundistas' que els recompensen per regalar alegria i desbordar talent des de la misèria. I és que la musa i la seva màgia estan a tot arreu.
La meva anterior carta, donant visibilitat al missatge del doctor Raftis, va ser resposta amb un atac personal per una professional que se sentia al·ludida i que, curiosament, em donava la raó amb dos arguments absurds, ja que imposava que la seva entitat com a organitzadora 'estava oberta a parlar' i 'convidava a alguns'. La pregunta que continuo formulant vuit anys després és: a parlar amb un col·lectiu absolutament privat que fa gala del dret d'admissió amb l'aprovació d'un ajuntament ignorant de les premisses del CID, per què la ciutadania pugui usar en igualtat de condicions la plaça, el parc o l'entarimat en una festa universal creada per la UNESCO?
Per tant, i no és per molestar, serveixi aquesta observació com a inicial amateur i professional amb més de trenta-cinc anys d'experiència, en suport de totes les persones perquè gaudeixin de la dansa en harmonia i llibertat, sense obligació de sindicar-se ni ser especialista, en qualsevol espai públic el DID 29 d'abril i sempre.
