“Associació de caràcter criminal que fa servir mètodes de repressió i d'intimidació en defensa d'interessos privats i que es manté gràcies a la por i als prejudicis de la població». Aquesta és la definició que en fa el l'IEC del mot «màfia». En aquest cas, si canviem «criminal» per «polític», «privats» per «personals» i «població» per «membres col·laboradores i militants», tindríem la definició del que seria una màfia política, en cap cas delinqüencial. És en aquests termes que em referiré a la CUP de Tarragona en endavant.

Serveixin aquests paràgrafs per donar una legítima resposta a un atac personal i polític premeditadament infundat i organitzat, i fer-ho amb una serenor molt assossegada quan pots demostrar abastament el que denuncies, a qui i, sobretot, quan veus que la màfia que té segrestada la CUP de Tarragona ja se n'adona que s'ha confós, que ha comès un terrible error i que malauradament ha desaprofitat totes les oportunitats que tenia de demanar disculpes per les seves accions i de respondre a les conseqüències de forma interna per poder guardar la poca dignitat que, després de tot això, dubto tornin a recuperar. Per a això han fet tard, ja no hi són a temps.

Per demanar disculpes i rectificacions públiques per les greus injúries i difamacions contra la meva persona però, els en concedeixo una mica, disposen de 7 dies a comptar de la publicació d'aquestes lletres; en cas contrari, em querellaré contra les persones que van participar d'aquell linxament en la ignominiosa roda de premsa del passat dilluns.

Una roda de premsa en la que, a banda de la sorpresa i del fart de riure que ens va provocar la paròdia esperpèntica de la convocatòria, els voldria regalar un petit consell a cau d'orella ara que no ens sent ningú: -heu de saber controlar la mentida i ser millors intèrprets, estàveu massa nervioses, titubejàveu i es veu que es respirava un ambient reclòs i una paranoia tan gran que la vau arribar a transmetre a la premsa i als desconcertats regidors sobresaltats de la migdiada a cop de corneta. Els vídeos són boníssims, serviran molt en l'àmbit cientificoacadèmic.

Van dir que sóc conflictiu. Aquí els he de donar la raó, no en el sentit pejoratiu que pretenien, però si que en sóc, i orgullosament; mira vaig sortir rebel tu, vés quina cosa. Creia que era condició indispensable de tota personalitat i militància subversiva. N'he tingut, en tinc i en tindré de conflictes perquè sóc dels que no se'n callen ni una, dels que combaten les injustícies, dels que es fan respectar, dels que proven de fer prevaldre l'ètica i la coherència de les seves idees, els seus drets i dignitat, i a lluitar pel reconeixement de les qui no en tenen, contra tota discriminació, opressió i explotació. Si per comunista no fos conflictiu, afededéu que no me'n podria considerar i llavors només seria una trista i falsa façana pseudorevolucionària com elles i ells. La ràbia que senten que sigui indomable, inmanipulable i que hagi tingut la sort de no malgastar la vida a la secta.

Van gosar titllar-me de masclista i homòfob. Mireu si en són de dolents que tot i saber que és mentida com tot el que perboquen, ho escampen a la mínima que poden amb l'únic objectiu de provar de fer mal (sense èxit, ja no enganyen a ningú fora dels seus cercles). Els masclistes són ells, perquè en les desavinences jo he tractat en tot moment amb educació, cordialitat i com una igual a Laia Estrada; ser masclista seria considerar-la inferior o dèbil com han fet i fan ells que la tenen controlada per a què no provoqui més problemes dins i fora del partit i de l'administració; i de la mateixa manera, quan també vaig respondre als linxaments d'un simpatitzant i d'un col·laborador, no vaig diferenciar a qui em dirigia per tenir en compte la seva opció i preferències sexuals. Defensar-me dels atacs d'una dona i dos homes homosexuals no em fa ser una persona discriminant. Sóc jo qui puc corroborar que he sofert discriminacions, assetjaments i ridiculitzacions per ser home, comunista i animalista per part de la màfia. Doncs ràpid a demostrar-ho o desmentir-ho valentes, ja sabeu, 7 dies.

Ja que hi som posats, em fa molta gràcia que parlin des del «desconeixement» del cas de l'extinta CUP de Mollerussa i, curiosament, s'oblidin de comentar que la resolució de la Comissió de Garanties (CG) no negava o em donava la raó d'uns fets que vaig viure i patir tot i que decidia no actuar davant d'agressions -per part d'una militant alcoholitzada-, provades i reconegudes, davant d'un prepolitisme ofenós, tupinadetes electorals i davant prepotents simpatitzants que en període electoral remenaven més les cireres que no pas la pròpia militància local.

A xarxes, el regidor Jordi Martí, que és el portaveu dels assumptes tèrbols -tan públics com privats- de la màfia, afirma en el seu mur de Facebook que m'han fet fóra de diverses organitzacions i prova d'aprofitar el litigi que mantenen pel cas INIPRO per intentar vincular-m'hi i així desviar el debat real de les seves perversions polítiques i personals. Això només ho fan els culpables quan necessiten arguments i temps, més vell que el anar a peu, a banda d'inútil i patètic. Aquí hi ha sobretot en joc l'ego, els privilegis i la megalomania malaltissa d'aquest senyor i de Laia Estrada, emparats i beneficiats ambdós pels moviments al clavegueram d'una colla d'amics i familiars, -amb o sense carnet de la CUP-, i així poder esdevenir regidores a través d'un cop d'estat abans que cometessin un acte de cainisme entre ells. Com per a la resta, tens 7 dies Jordi Martí.

S'ha de saber que els tempos en la progressió del conflicte no els hem marcat les persones dissidents de la secta en l'episodi presumptament delictiu que he denunciat, i en el que tants s´han donat per al·ludits sense ser cridats (per què serà?). Aquestes militants portem des de maig de 2014 provant de trobar un espai de diàleg dins la mateixa estructura local, però després de reiterats assetjaments, injuries i difamacions dins els àmbits de l'Esquerra Independentista, de privació de drets polítics, civils i democràtics, d'insults, amenaces i d'intents d'agressió en seu assembleària i de sofrir judicis sumaríssims en un soterrat del Casal Sageta de Foc que la mateixa Inquisició hagués envejat, des d'octubre de 2014 aquestes militants decidim portar el cas als òrgans nacionals del partit. Cal dir que durant aquest procés i, per por a agressions físiques o verbals, les militants i membres de la CUP que van ser expulsades fraudulentament amb mi, van decidir autodefenestrar-se del seu dret de participació a l'assemblea de la CUP des d'octubre de 2014, i així fins avui dia, tot i que se'ls hi vulnera el dret a la informació i alguns dels canals de comunicació, com a l'intern de seguiment de la tasca de les regidores.

Portem 16 mesos enviant documentació i escrits demanant que s'investiguin els fets, amb totes les proves a la mà, esperant a que algú de la CG es dignés a parlar amb nosaltres. Si s'hagués fet tot correctament, de forma precisa i objectiva i amb els estatuts a la mà, la màfia estaria expulsada del partit i allí s'hagués acabat la cosa. Així doncs, que les investigacions sobre el tema que denuncio i el d'INIPRO vagin paral·leles en espai i temps no és culpa nostra, sinó dels òrgans nacionals de la CUP. El passat 19 de gener d'enguany vam rebre la darrera resolució que tancava de forma definitiva totes les portes a la via privada i interna de l'afer, és per això que es decideix complir amb l'advertència que fèiem al Secretariat Nacional (SN) i vaig presentar la denuncia el dia següent pel jutjat que pertoqués.

Les membres de la CUP que van protagonitzar tots aquests fets ja no poden tirar enrere, fixeu-vos que gasten la mateixa mirada que Jaume Matas durant les primeres setmanes de la seva imputació, cosa que hauria de conduir a les persones membres o militants de la CUP de Tarragona que no van ser testimonis dels fets, a saber que estan a temps de desvincular-s'hi si mai han tingut inquietuds polítiques per a llargs recorreguts. I dir especialment que, com que vaig fort i puc validar i testimoniar el contingut íntegre de la demanda que s'ha interposat, que sàpiguen les persones que van ser testimonis directes dels greus fets ocorreguts el 14 d'octubre de 2014 que mentir en seu judicial penal està castigat amb fins a 3 anys de presó i multes de fins a 12 mesos. Posats a escollir, jo hi entraria per defensar causes justes i nobles derivades de la lluita pels alliberaments que no pas per por a represàlies d'unes persones que us utilitzen i us abandonaran a la primera de canvi.

Una màfia que ètica i moralment és pitjor que els seus adversaris polítics nacionals i de classe, no pot representar el projecte de la Unitat Popular catalana a Tarragona, senzillament perquè nosaltres, d'incoherències i demagògies ens podem permetre les justíssimes.

Unes preguntes a l'aire: Quins secrets guarden d'algun afer deshonrant que amb notable xantatge tenen a tot un SN cobrint-los els presumptes delictes que denuncio? Com justificarà el SN que ha deixat assentada una «jurisprudència» que dóna carta blanca i via lliure a les agressions físiques, amenaces, insults i a les conductes, accions i actituds totalitàries per a totes les CUP? Suposo que això deu anar bé per tal que les organitzacions estratègiques puguin anar-se aplicant la llei del Talió en la pugna pel control de la formació. I tot això ho pateix, com en aquest cas, les que no estem ni en una banda ni a l'altra.
Obligarà el Consell Polític a fer alguna cosa al SN o per un petit grup mafiós es permetrà que s'esbombi el cas més infame dins la CUP per protegir els privilegis de dues persones? La màfia acabarà ben retratada, però cal mesurar que elles soletes estan posant a les persones que van formar part de les diferents CG i SN des de 2013 (i per tant a l'organització sencera) cap un atzucac legal, mediàtic i un risc polític i personal molt sever i d'abast nacional.

Dins l'esquerra anticapitalista tarragonina ja se sap per on desgrava cadascú, però dubto que a la resta del país sàpiguen que les conselleres de la CUP a l'ajuntament de Tarragona no tenen vergonya ni escrúpols, que no estan acostumades a no sortir-se amb la seva i que per això, davant la única via judicial que ens han deixat, arrossegaran a més persones i organitzacions en l'enfonsada del seu vaixell, cupaires d'arreu que per molts motius les intranquil·litzarà llegir això... És tracta de premonicions reals, que sapigueu que són perillosos perquè saben que perdran tot el que tenen i ja disparen a cegues. Si no reacciona qui ha de reaccionar us tocarà el rebre directa o indirectament, perquè jo ja he dit que anem fins al final, no els penso concedir cap treva, jo no reculo mai.

I no us tinc por màfia, us conec, us conec la misèria i la por que sentiu, porto prou anys veient com heu aconseguit normalitzar la foscor ètica i moral dins l'independentisme tarragoní. D'aquesta no us en sortiu, «camarades», aneu fent les maletes, demaneu disculpes per tot el mal causat a l'esquerra independentista, a l'anticapitalisme, a la ciutat, al país, i marxeu per no tornar més, aquesta és la única sortida personal i política que us queda.

Segons Schopenhauer, tota veritat travessa 3 fases, i ja fa massa temps que estem en la segona, la fase d'atac. Només en queda un, que serà curt i aparatós, però necessari. Caurà la veritat, caurà la màfia i recuperarem la democràcia a la CUP de Tarragona.

"Estimem-nos", ens deia sempre la Muriel, "estimem-nos que això és tan bonic". I aquest ha sigut sempre un lema net de la nostra entitat durant aquests anys. Mai tan poques paraules han tingut tanta força.

Això és el que, en bona mesura, hem fet des d'Òmnium i, si m'ho permeteu, des d'amplis espais de l'independentisme i el conjunt del sobiranisme. Hi ha alguna cosa en nosaltres d'aquest entorn familiar, de gent que s'estima i que vol el millor per als altres, sense gaires més floritures.

És una família que està en pau amb ella mateixa. Hem après a conviure i a compartir tendresa i sensibilitat, en la gran diversitat. És així com ens respectem els uns als altres. Amb molts matisos, sí, amb tots els matisos per estimar-nos.

La Muriel ha estat sempre una dona forta, valenta, de pensament lliure, vehement fins i tot quan calia, una dona que ens ha ensenyat a fer servir les paraules per explicar-nos més bé. Aquesta dona ens ha ensenyat a ser tan suaus amb les paraules, a exposar amb tanta delicadesa les idees, que per tots nosaltres ha estat una veritable mestra.

No ha estat mai una dona de pensament únic. Crítica i ferma defensora de les seves posicions, no defugia mai la discussió i intentava sempre trobar el punt de trobada. De la Muriel hem après a esforçar-nos, perquè "res no ens serà regalat". La seva exigència és encara avui un motor. Només amb aquesta empenta ens ho podem exigir tot; ho podem guanyar tot.

"Òmnium és màgic", li hem sentit dir tantes vegades. "La gent se'ns acosta i ens interpel·la, ens comparteix els seus neguits i els hem d'escoltar". Era la seva obsessió: escoltar.

I per això mai tenia pressa. La recordem conversant tranquil·lament amb la gent de la casa: compartint impressions, informant-se sobre temes ben diversos, sempre disposada a aprendre. Una presidenta amb els seus rituals: una gran lectora de diaris; la vèiem sovint tornar cap al despatx amb tota la premsa del dia sota el braç. Una persona infatigable, capaç d'anar en un sol dia de les Terres de l'Ebre a l'Empordà per estar a prop de la gent d'Òmnium al territori. I quan ho feia, intentava dedicar-hi tant de temps com podia. Sopars i conversa distesa i, si calia, "colònies" fins l'endemà.

Intel·ligent, astuta, múrria i amb molt sentit de l'humor. Combinava un cos fràgil amb una fortalesa d'esperit enorme. Penso en alguns dels seus discursos més importants: el 10J, els 50 anys d'Òmnium, la Declaració de Santa Coloma o el Concert per la Llibertat. I tot el que vindria després amb les campanyes que hem fet els últims anys. Per ella sovint era un "petit calvari" sortir a escena, però sempre se sabia sobreposar; sabia que parlava en nom de la gran família d'Òmnium, que ens tenia sempre al darrera i notava el nostre escalf. La seva serenitat en molts moments complicats ha estat una referència per a tots.

Per això hem volgut seguir el seu exemple. Per això hem après a persistir. A trobar la síntesi dels missatges, a vèncer la por amb l'esperança, a no confondre mai la sinceritat amb la imposició de les nostres idees. I hem après també a estimar una mica més la cultura i a cuidar els mots i a ser lliures i a voler per a tothom la mateixa llibertat, "a ser cada dia una mica millors".

Anem a per totes Muriel, ho saps, però també saps que et trobarem molt a faltar.

Al llarg de 2015 el nombre d’accidents a la carretera N 340 va superar el d’anys anteriors. I la suma de persones mortes també. En el tram del Montsià al Baix Penedès hi van morir 19 ciutadans. Arran d’aquest increment d’accidents ha crescut la indignació i el nombre de mobilitzacions al llarg del territori, especialment els talls del vial. Les morts són la part més dramàtica d’aquesta història però la nombrosa quantitat d’accidents també impliquen contínues retencions i problemes pels veïns que s’hi desplacen habitualment. I la majoria d’aquests accidents i d’aquestes morts es podrien haver evitat.

La causa principal de tants accidents és que la N340 és una carretera amb molt de trànsit. Hi circulen més de 25.000 vehicles diàriament, pels trams més complicats. I per què n’hi circulen tants? Perquè la via alternativa és l’autopista AP7 i és de peatge. Com la gran majoria d’autopistes de Catalunya. Un dels greuges històrics més evidents que patim de l’estat espanyol.

La solució és senzilla i evident: Alliberar l’AP7 de peatges. És una solució més ràpida i amb menys impacte ambiental que seguir construint l’A7. Però aquesta solució que amb voluntat política es podria aplicar a curt termini seria el contrari del que han fet històricament els diferents governs del PSOE i del PP. I que han fet aquests governs? Renovar les concessions de la gestió de les autopistes que fa anys que haurien acabat. I mentre pactaven aquestes pròrrogues dels peatges, a la resta de l’estat construïen autovies de franc a zones amb menys circulació de vehicles i menor teixit productiu que el de les nostres contrades.

El tram de l’autopista AP7 que va de Salou a Amposta es va obrir al trànsit l’any 1975, la concessió inicial de la gestió de l’autopista era per 27 anys i com s’havia licitat la construcció i la gestió l’any 1971 la concessió acabava l’any 1998. El govern del PSOE presidit per Felipe González va acordar una pròrroga l’any 1986 allargant la concessió fins al 31 de desembre de 2006. Gràcies Sr. González. Però si aquí, acabés la història faria, deu anys que no pagaríem peatges, que la circulació per la N340 seria molt inferior i s’haurien evitat molts accidents i moltes morts. Però l’any 1997, quan faltaven 9 anys per alliberar finalment l’AP7 d’aquest escandalós greuge el govern del PP presidit per José M. Aznar va prorrogar la concessió fins al 31 de desembre de 2019.

La solució no pot esperar més. Els responsables d’aquesta situació dramàtica tenen noms: PSOE i PP. I el pròxim govern espanyol ha d’actuar amb eficàcia i promptitud. No podem esperar fins al 31 de desembre de 2019.

Torno a Cambrils després de dos viatges seguits a Madrid on hem treballat per seguir posicionant la marca Cambrils al món. Hem parlat de gastronomia, de turisme familar però cada cop més de cicloturisme i d’activitats nàutiques. Amb l’equip del Patronat de Turisme hem analitzat les noves tendències del sector turístic, gastronòmic i hem presentat productes propis de la nostra terra a reconeguts xefs, hotelers i professionals del sector.

Cambrils, sense deixar de ser una població marinera, creix, millora constanment per donar més qualitat de servei als milers de turistes que cada any aposten per la nostra localitat. La consolidació del calendari gastronòmic o la remodelació i ampliació d’hotels refermen que som un motor viu, consolidat i amb ganes de seguir sent un dels eixos principals de la Costa Daurada.

L’estada d’equips de ciclisme a establiments de la nostra localitat ajuden, poc a poc, a desentacionalitzar la temporada d’estiu. Sense cap mena de dubte, queda molt per fer i nous mercats amb els que treballar. Ens agrada pensar que cada cop més, Cambrils també es pot fer un lloc com a plató publicitari. De fet, ja tenim alguns exemples que ens ajuden a seguir mostrant a diferents sectors el nostre potencial.

Els bons indicadors turístics que tenim fins al moment, només fan que reforçar que enguany viurem una bona temporada turística. És cert que la Setmana Santa pràcticament la tenim a tocar, però els nous acords ens permetran rebre més turistes holandesos, irlandesos, russos i bona part del turisme de proximitat i de l’estat espanyol que ja tenim consolidat amb segones residències.

Amb l’obertura del parc temàtic de Ferrari Land al 2017 aposto per les bones sensacions que se’m desperten quan miro més enllà dels propers mesos. Cal alçada de mires, seduir als nostres turistes, dotar de valor i essència cada acte, despertar-los-hi un somriure i treballar de valent per no perdre l'oportunitat que tenim amb aquests bons indicadors. Cambrils ho notarà.

Mentre a València continuen les operacions policials i judicials contra càrrecs públics del Partit Popular, els socialistes anuncien a Tarragona un pacte de govern amb el PP i amb UDC. Espero que la meva perplexitat sigui compartida, perquè no crec que els ciutadans i les ciutadanes que van votar al PSC les passades eleccions municipals ho fessin esperant que aquest partit acabés formant un govern de dretes.

És descoratjador veure com Ballesteros ha preferit maniobrar per fer-se una majoria artificial que li asseguri un mandat còmode en comptes de llegir correctament el resultat dels comicis. Al maig hi van haver més vots d’esquerres que no pas de dretes, i en conseqüència al plenari els partits d’esquerres compten amb setze escons sobre vint-i-set. Dos per sobre de la majoria absoluta. Aquesta tendència cap a l’esquerra s’ha confirmat en eleccions posteriors, tant al setembre com al desembre. La voluntat dels veïns i les veïnes és inequívoca, però el PSC ha decidit ignorar-la tot subscrivint un pacte contra els interessos de la ciutat i el sentit comú.

No ha pensat en les conseqüències? Com pot permetre que el PP estigui en el govern d’una capital catalana? Com pot permetre que Alejandro Fernández, un dels alumnes avantatjats de l’ultradretà Xavier García Albiol esdevingui primer tinent d’alcalde? No en són conscients, de la mala imatge que aquesta circumstància representa per a Tarragona?

I què podem dir del regidor d’UDC que els acompanya en aquesta estranya aventura? Es va presentar a les eleccions en coalició amb Convergència. Després va marxar i va muntar un grup propi. No sabem quants vots representa, si és que en representa cap, perquè no ha estat mai cap de llista amb les seves pròpies sigles. Però vés per on, ara és al govern. Si mai ha existit una coalició més heterogènia, improbable i inconsistent, és aquesta que Josep Fèlix Ballesteros s’ha tret de la màniga.

Per a què servirà, el nou govern municipal? Misteri. Tret de garantir la comoditat de l’alcalde, no sembla que hi hagi cap projecte articulat al darrere. El que ens temem, però, és un continuisme respecte l’època de Joan Miquel Nadal, quan aquests partits ja van formar part de l’equip de govern. Cadascú manarà a les seves àrees com millor li sembli, com si fossin compartiments tancats. El PP tindrà carteres relacionades amb la promoció, i aprofitarà per impulsar la seva dèria d’un organisme encarregat de gestionar la “Marca Tarragona”. Volen que aquest organisme, d’això no se n’han amagat mai, acumuli competències municipals i les desenvolupi amb la participació d’empreses. Volen, en una paraula, privatitzar les polítiques públiques. Ens ho podem permetre, això? Pel que fa a Unió, tornarà a tenir Cultura. Segurament els ciutadans i les ciutadanes recorden el pas dels democristians per aquesta conselleria, fa uns anys, amb casos de censura inclosos. Els artistes tarragonins, certament, no ho han oblidat.

La resta, si recordem la conferència de l’alcalde de fa uns dies, no és pas més engrescadora. Fiar la recuperació a projectes tan dubtosos com Barcelona World o els Jocs Mediterranis no ens tranquil·litza gens. Barcelona World és l’enèsima operació especulativa d’un model caducat i els Jocs, un horitzó ple d’incerteses que pot deixar un altre deute enorme a la ciutat.

Totes aquestes coses passen, tornem-ho a dir, en una ciutat que al llarg de tot el cicle electoral s’ha manifestat clarament d’esquerres. És, doncs, responsabilitat de les forces d’esquerres mirar d’aturar aquest despropòsit i aconseguir que la majoria ciutadana articuli una majoria política de progrés. Si no es pot fer amb l’alcalde o els regidors i regidores del PSC, s’haurà de fer amb els seus militants de base i els seus votants, que a hores d’ara deuen estar tan decebuts com la resta de veïns i veïnes que volen una Tarragona social i progressista.

Per si no n’hi havia prou, a les opinions, anàlisi i pronòstics diversos sobre el Procés, s'han afegit ara les opinions, anàlisi i pronòstics diversos sobre el resultat de les eleccions a Espanya. Quin empatx de Nadal! No obstant això, hom té la impressió que, sovint, es parla del que és obvi però no d’allò essencial. Així que permeteu-me introduir un tema, probablement important perquè gairebé ningú parla d'això: Andalusia.

L'anàlisi de les transferències monetàries a Andalusia durant els últims 30 i escaig anys mereixeria algunes sensates tesis doctorals. No obstant això em temo que les conclusions són conegudes a priori. Probablement no existeix a Europa cap regió que hagi rebut tanta transferència de diner, europeu i espanyol (per allò de la solidaritat), com Andalusia. Això no és ideologia sinó xifres.

No es necessiten tesis doctorals, perquè això ja ho demostren els estudis pertinents, per afirmar que Andalusia és la regió situada a la cua absoluta d'Europa quant a productivitat, creixement econòmic i taxa d'atur. Això no és ideologia sinó xifres.

Interessant paradoxa: la comunitat amb més transferències segueix sent l'última de la cua... d'Europa. Sembla ser que, pel que coneixem a través de la premsa i gràcies a jutges i jutgesses amb coratge, la corrupció a Andalusia no és només previsiva sinó institucional, fins al moll de l'os. Que durant més de trenta anys Andalusia hagi estat governada pel mateix partit polític porta només a una conclusió inescapable: Andalusia és una comunitat profunda i crònicament desgovernada. Crec que això tampoc és ideologia.

I així estem: la comunitat més subvencionada, més improductiva, possiblement més corrupta i més desgovernada d'Espanya, té el país agafat pels pebrots. Efectivament, la Sra. Susana Díaz, presidenta del PSOE andalús, governanta d'Andalusia, hereva de governants psoistas diversos, i els seus aliats a Extremadura i Castella la Manxa (qui si no), mantenen segrestat al Sr. Pedro Sánchez (que no és que sigui de fiar), el PSOE (que fa temps ha deixat de ser fiable) i Espanya (que encara no ha descobert això de la fiabilitat).

La Sra. Susana Díaz, paladí de la desgovernança, còmplice per activa o per passiva de la corrupció, hauria hagut de dimitir fa temps si hagués tingut el més mínim sentit de l'ètica. La Sra. Susana Díaz té la barra de clamar per la unitat d'Espanya quan, en realitat, és aparent que això no és més que una tapadora de la seva manifesta incompetència a la seva comunitat. La Sra. Susana Díaz té el desvergonyiment de defensar a ultrança la igualtat dels espanyols; és a dir, el "cafè per a tots" sabent que aquesta recepta només serveix per perpetuar la ineficiència, la incompetència i la complaença. La Sra. Susana Díaz i els seus aliats defensen aferrissadament l’status quo, és a dir el "que res canviï", perquè si alguna cosa de veritat canviés aquesta gentussa no tindria cap cadira on seure. Sí, així estem, Espanya segrestada pels incompetents.

En aquestes condicions, em pregunto si als Srs. Iceta i Puig i a la Sra. Armengol, presidents del PSOE a Catalunya, València i Illes Balears els queda una mica de vergonya aliena per compartir taula amb aquests nefastos personajillos. Més important, em pregunto quina és la probabilitat que Catalunya, València o les Illes Balears, puguin negociar alguna cosa substancial amb aquest personal. Més petita (la probabilitat) que guanyar La Grossa. L'ethos dels xupòpters és que es moren quan deixen de xuclar i això, la Sra. Susana Díaz i els seus aliats, no ho van a permetre.

Déu me'n guard de fer pronòstics d'expert o de pitonís però, per a mi, la improrrogable transformació d'Espanya necessita, per començar, dues coses: una nova llei electoral i la independència... d'Andalusia. A veure si li surten els comptes a la Sra. Susana Díaz perquè a uns quants dels altres si els sortirien.