Fa unes setmanes, l'Ajuntament de la Selva del Camp va repartir una carta a les cases dels seus vilatans per "informar" sobre el projecte de remodelació de la carretera que uneix el municipi amb Almoster. L'acció informativa es produïa després que la Plataforma d'Afectats que reclama un traçat més respectuós amb el territori, engegués una campanya informativa per explicar les diferents alternatives que s'han plantejat alhora d'enfocar aquestes obres.

D’entrada, cal dir que és una llàstima que les institucions només esmercin esforços en comunicació per respondre a una campanya i pretendre desacreditar a persones que s'organitzen, precisament, per trencar amb l'opacitat i el silenci. Una opacitat i silenci que és utilitzat per les administracions públiques per tenir allunyada a la població dels afers que li afecten en pròpia pell, per tal de poder fer i desfer amb major "eficiència, eficàcia i celeritat".

Però, la qüestió no acaba aquí. 'L'Ajuntament informa' no és pas una carta adreçada als veïns i veïnes que puguin estar preocupades per aquest projecte de remodelació de la carretera sinó que és, paradoxalment, un text d’una sola pàgina on s’hi encabeixen diferents mentides i mitges veritats.

En primer lloc, l'Ajuntament diu que la intensitat mitjana del trànsit diari en aquesta carretera és de "1.490 vehicles" per intentar justificar que la carretera sigui ampliada. Tothom que sigui de La Selva del Camp o d'Almoster (o fins i tot jo que sóc de Reus) sap perfectament que aquesta dada no correspon amb la realitat. Surt a més de dos cotxes per minut si comptem només hores de dia!

Aquesta dada l'han tret de l' informe que els tècnics de la Diputació de Tarragona van realitzar per promoure aquesta ampliació del vial. Malauradament, cal denunciar que els tècnics i tècniques de la Diputació de Tarragona tenen uns recursos més que limitats precisament perquè els partits puguin utilitzar els informes a interès subjectiu. Com a proper diputat provincial, tinc coneixement de primera de mà de la feina que desenvolupen i de les traves que els polítics fiquen a la seva feina, tot intentant prioritzar obres que no tenen aquesta condició a parer dels tècnics.

En la carta l'Ajuntament també informa que el projecte va ser "aprovat per unanimitat de tots els grups polítics de la Diputació". La CUP ens vam abstenir a la Comissió Informativa per falta d’informació i no conèixer l’opinió de les persones més afectades. Tanmateix, per causes personals, el diputat de la CUP no va poder assistir al Ple on es va debatre aquesta proposta, on hauríem votat "No". Ara mateix, no només ens oposem a la proposta de traçat aprovada inicialment "sense unanimitat" a la Comissió, sinó que hem presentat al·legacions a aquest projecte i defensarem un traçat que sigui més idoni amb el territori i la seva gent, tal i com planteja la Plataforma.

Per últim, només ens queda desitjar que l'Ajuntament de La Selva del Camp canviï d'estratègia. La CUP també volem que l'Ajuntament informi, però volem que ho faci objectivament i generant espais de debat i de decisió ciutadana per involucrar en aquest projecte a tots aquells i aquelles que hem d'utilitzar aquesta carretera.

Este dicho español viene a decirnos que por más que tratemos de escapar de nuestras raíces estas siguen ahí. Se puede domesticar a una cabra pero esta tendrá una tendencia irrefrenable a subirse por las zonas más escarpadas del monte.

Este, es el mejor ejemplo para hablar del posicionamiento y comportamiento del equipo de gobierno de Vila-seca y su alcalde, el señor Poblet, en relación a todas las acciones tomadas por Consistorio durante estos meses sobre el ‘Procés Constituent’ que quiere acabar en la eventual creación “d’un estat català independent”.

Los políticos deberían ser valientes y consecuentes con sus principios. En Vila-seca, teníamos un alcalde cobarde y ambiguo, pero en el pleno de septiembre por fin demostró su valentía y se posicionó de una manera contundente: “apoyar y defender cualquier acuerdo o decisión que surja del ‘Parlament de Catalunya’ en referencia al ‘Procés Constituent’ es totalmente lícito, lo respetamos y a la vez le aplaudimos”, por su valentía, dijo.

Abandonó la hasta ahora ambigüedad ideológica que le caracterizaba. Aquella, que con cinismo, le hacía en un pleno abstenerse en la votación de la adhesión del municipio a la Asociación de Municipios por la Independencia (AMI); en otro, aprobar una moción con su voto a favor para el cumplimiento de la Ley 39/1981 sobre el uso de las banderas o días después, dejar su(s) puesto(s) de trabajo para acompañar a un imputado, el señor Mas, a declarar ante la justicia por saltarse la Ley. No sólo acompañarle: vitorearle, aplaudirle y endiosarle ante su camino rupturista.

A las preguntas de Ciutadans en el pleno sobre el posicionamiento de Convergencia en Vila-seca con referencia al “Procés”, siempre nos contestaba con la frase de “nosaltres només complirem el nostre programa”. ¡Qué menos! Cumplir con un programa de gobierno es el deber y la responsabilidad de cualquier político pero eso no le exime de decirle a sus votantes cuál es su posicionamiento en un tema tan sumamente importante como este. No quería defraudar a sus votantes, esos que hace treinta años que le dan apoyo para ser un político que no quiere la independencia.

El señor Poblet es sabio, cuenta con una larga trayectoria y una sobrada experiencia, sabe que su pueblo no lo vota por separatista, lo vota para ser cabeza de la Diputación y sabe de primera mano que votar a favor de la independencia significa automáticamente perder las próximas elecciones municipales.

Por eso, hoy felicito al señor Poblet. Un político se debe a sus votantes. Creo que ha tomado la decisión correcta, posicionarse, ser valiente y apartarse de la ambigüedad. En definitiva, Vila-seca ya sabe desde hoy que su alcalde tiene una irrefrenable tendencia hacia el “Procés Constituent”; como dije al principio, la cabra siempre tira al monte.

Este año la consigna del Día Mundial del Turismo 2016 es 'Turismo accesible para todos'. No podemos obviar que Salou es una plaza turística, pero ¿es accesible?

En algún momento de nuestra vida todos hemos sufrido algún tipo de discapacidad –tanto turistas como vencimos del municipio-, ya sea una enfermedad transitoria, una operación, una fractura puntual, un embarazo o sencillamente hacerse mayor. La incapacidad no afecta únicamente a una pequeña parte de la población, que la padece permanentemente, sino que es algo que sufren todas las familias de forma directa o indirecta.

Por eso, desde el Grup Municipal de Ciutadans (C’s) Salou, hemos querido presentar una iniciativa para el próximo pleno en el que pedimos el desarrollo de un Plan de Accesibilidad Universal en nuestro municipio que cuente con la participación de las entidades y colectivos afectados para recoger las necesidades reales de primera mano. Así como, la creación de un grupo de trabajo para un fijar un calendario de actuaciones y llevar a cabo el seguimiento del Plan Municipal de Accesibilidad. Y finalmente, adherir al ayuntamiento de Salou a la plataforma 'Meta 2017', especialistas en materias de accesibilidad universal.

Está más que demostrado que una mejor accesibilidad mejora la vida de las personas y debe ser un compromiso y una responsabilidad para todos los que estamos trabajando para los vecinos de Salou. La propuesta de C’s no implica hacer grandes inversiones sino pequeños retoques a lo que ya tenemos; y que los futuros proyectos sean en base a lo establecido en el Plan Municipal de Accesibilidad Universal (PAU). Y de este modo, tal y como propusimos en nuestro programa electoral, hacer de Salou una ciudad moderna, abierta y accesible para todos.

Por otro lado, también entendemos que aunar esfuerzos, conocimientos y experiencias es importante para el éxito de nuestra propuesta. Por ello, creemos conveniente, y así lo hemos solicitado, que se cree un grupo de trabajo compuesto por técnicos, entidades y colectivos afectados; además de expertos en la materia y representantes de los distintos grupos municipales, con el fin de trabajar conjuntamente y llevar a cabo un correcto seguimiento.

La implantación del Plan Municipal de Accesibilidad Universal supondrá, no solo la mejora de la calidad de vida de los vecinos y vecinas de nuestro municipio, sino que mejorará la imagen de la ciudad, favorecerá nuestra marca de turismo familiar y le añadirá valor a un nuevo modelo de ciudad turística inclusiva, sostenible y accesible.

És coneguda per tots els tarragonins i tarragonines la crisi que està patint des de fa uns anys el sector del Peix Blau. Fins al punt de demanar “no ens deixeu morir” van arribar els pescadors i ho vam poder comprovar el mes d'abril d’aquest any en una manifestació davant de la Confraria de Pescadors. Cansats de suplicar la implicació de la Generalitat, el Govern Espanyol i de la Unió Europea; i veient com no se’ls ajudava es van manifestar. Parlem de més de 200 famílies a tota la comarca de Tarragona que directament es veuen afectades.

Progressivament, els armadors han vist resignats com cada any són menys les barques que surten a pescar. La mida del seitó no és suficient per comercialitzar i cada dia es capturen menys quilos de sardina. Per tot això, demanen que es dugui a terme un estudi biològic sobre el problema del Peix Blau a Tarragona i conèixer la causa d’aquest problema. També reclamen que es facilitin ajudes econòmiques i socials per recolzar la situació dels mariners i dels armadors, ja que un altre dels agreujants a la seva situació és que durant els dos mesos que fan la parada biològica, els mariners han d'anar a l’atur perquè no han disposat d’ajuts adients per poder subsistir els dos mesos de la parada. Alhora, als armadors no se'ls han pagat els ajuts per parada biològica dels dos anys anteriors. I jo em pregunto: quina família pot subsistir amb 40€ setmanals de sou? Fins quan es pot permetre aquesta situació?

He viscut al Serrallo i conec el problema de primera mà, per aquest motiu; abans que esclatés la situació als mitjans de comunicació a l’abril, ens vam reunir amb el President de la Confraria de Tarragona, el President de l’Associació del Peix Blau de Tarragona, representants del sindicat CCOO i pescadors del Peix Blau.

El Grup Municipal de Ciutadans (C’s) de Tarragona, del que jo formo part com a consellera, va proposar una moció per recolzar al sector que va comptar amb el recolzament de la resta de grups polítics del Consistori al novembre de 2015. I per altra banda, vam seguir treballant el tema des de el nostre grup parlamentari, sempre present a les reunions amb els pescadors, al Parlament de Catalunya i s’ha aconseguit que s’aprovi per unanimitat una Proposta de Resolució perquè es faci l’estudi biològic, que es destinin ajudes econòmiques als mariners des del Govern i fer efectives les ajudes econòmiques del Fons Europeu Marítim i Pesquer.

Per la meva part, crec que hem donat una passa endavant, però que ens queda molta feina pendent. Cap de les parts, pescadors i polítics, no ens podem adormir i hem de continuar treballant per a que es facin realitat tots els acords el més ràpid possible. I que una vegada s’hagi realitzat l’estudi, es pugui posar remei i els pescadors segueixin treballant tant dur com sempre amb el sou que mereixen i nosaltres seguim gaudint del peix blau durant tota la vida.

L'any 2015 van registrar-se a Catalunya 115 denúncies per casos de LGBTIfòbia per agressions, vulneració dels drets sexuals, ciberatacs i assetjament escolar. Per evitar fets greus com aquests, la Regidoria de Participació Ciutadana i Igualtat de l’Ajuntament de Valls està implementant polítiques que promouen i garanteixen que les persones LGTBI (sigles per designar les persones lesbianes, gais, transsexuals/transgènere, bisexuals i intersexuals) de la ciutat disposin i gaudeixin dels mateixos drets i oportunitats i que visquin emparades pels principis d'igualtat i la no-discriminació. La pressió i l'estigma lgtbifòbic fa necessària la creació de mesures per reduir i caminar cap un marc més segur i saludable. És en aquest context que sorgeix la Llei 11/2014, que estableix i regula els mitjans i les mesures per fer efectiu el dret a la igualtat i a la no-discriminació per raó d’orientació sexual, d’identitat de gènere o d’expressió de gènere en els àmbits, tant públics com privats, sobre els que les administracions públiques tenen competències. Des de l'àmbit local hem de garantir el compliment d'aquesta llei i col·laborar amb la Generalitat en el seu desplegament en tots aquells aspectes en què els ens locals tenim competències: l’educació, la salut, la seguretat, la comunicació, el lleure o en l’àmbit de les contractacions públiques.
A l’Ajuntament de Valls estem ben conscienciats i hem iniciat la incorporació de la perspectiva LGBTI en les polítiques públiques locals. Des de la Regidoria de Participació Ciutadana i Igualtat treballem en la redacció del nou pla local de polítiques de dones i d’igualtat de Valls, que ha de substituir l’anterior pla vigent, i en l’elaboració del pla d’igualtat de l’Ajuntament de Valls, que creem de nou i que incorporarà la perspectiva d’aquest col·lectiu. També quedarà reflectida en el circuït per a l’abordatge de situacions de violència de gènere que també estem en procés d’elaboració amb el treball conjunt de les taules de treball de Serveis Socials de l’Ajuntament de Valls, el SIAD (Servei d’informació i assessorament a les dones), la Policia Local, els Mossos d’Esquadra, els centres educatius vallencs, el Centre d’Atenció Primària i el Pius Hospital de Valls.

Però per tal de portar a terme aquest treball amb garantia, la Reg ha organitzat, en col·laboració amb la Direcció General d’Igualtat, una formació per als empleats públics sobre estratègies d'intervenció per garantir els drets de les persones LGBTI i contra l’homofòbia, la bifòbia i la transfòbia. L'objectiu és sensibilitzar en les tasques de prevenció, detecció, atenció i assistència a les persones LGBTI. El curs ha format els treballadors en la construcció social del gènere i la formació d’estereotips sexistes i ha ofert les eines que la llei té per a la garantia dels drets dels LGTBI i el procediment a seguir en casos reals de denúncies.
Valls és el primer ajuntament de la demarcació de Tarragona que forma els seus empleats públics en aquest àmbit i el vuitè a tot Catalunya, fet que reafirma el nostre compromís polític per garantir els drets de les persones LGBTI a la ciutat i per col·laborar amb la Generalitat en el desplegament de la Llei 11/2014 en la seva totalitat. Entenem que no podrem viure en un país normalitzat fins que no eradiquem de la nostra societat les actituds homòfobes i transfòbiques i per això aquestes polítiques públiques van dirigides al conjunt de tota la ciutadania.

Com a regidora d’Igualtat em satisfà que els departaments de l'Ajuntament de Valls s’impliquin en aquest tema, que requereix d'un esforç transversal i interdepartamental per treballar-lo amb garanties. També vull destacar el treball de totes les entitats i col·lectius lgtbi de diferents pobles i ciutats però sobretot de moltes persones anònimes; gràcies a tots ells podem dir que Catalunya és un país pioner a nivell mundial en la lluita contra l'homofòbia i la transfòbia. i Valls, referent a la demarcació en la sensibilització de la ciutadania en temes de vulneració dels drets sexuals.

Avui, després de quatre dècades felices de democràcia a la meva esquena, m'ha vingut una pregunta al cap que, suposadament, hauria de ser fàcil de respondre: què és la participació ciutadana? Segons la Wikipedia són "els mecanismes que pretenen impulsar el desenvolupament local i la democràcia participativa a través de la integració de la comunitat al quefer polític". No està malament, però prefereixo aquesta altra definició que he trobat navegant per la Xarxa: "és la integració de la població en els processos de presa de decisions, la participació col·lectiva o individual en política, entesa aquesta com una eina de la qual tots en formem part". És una bona descripció, però jo, que tinc el pragmatisme per càstig, m'inclino per simplificar-la. Per a mi el concepte participació ciutadana vol dir que tots tenim dret a intervenir en tot allò que ens incumbeix. I a qui no li agradi, que s’hi posi fulles.

Mai abans com fins ara s'havia parlat tant de la participació ciutadana, i mai abans com fins ara s'havia practicat tan poc. Quina paradoxa tan terrible... Quan vaig començar a col·laborar en moviments socials, als anys setanta, la relació entre ciutadà i polític era de tu a tu. Abans que el capitost de torn decidís alguna cosa, trucava als líders socials i veïnals per consultar-ho o, com a mínim, per informar. Simplement per respecte. I era així perquè la majoria de polítics provenien dels moviments ciutadans i entenien que la política ha de començar i acabar al carrer. Però aquesta forma d'entendre (i practicar) la política va anar canviant al mateix ritme que aquesta va començar a professionalitzar-se. La participació ciutadana va entrar en crisi. Van ser uns anys tristos i foscos, fins que el 15-M va aconseguir reviure la flama.

En aquell moment la participació ciutadana va entrar en política amb força, però més aviat com un adornament. I no és una qüestió d'esquerres o dretes, de polítics bons o dolents, o d'estar més o menys d'acord amb la cèlebre frase "el govern del poble, pel poble i per al poble". Es tracta que els nostres governants mai han cregut en ella, i per això s'ha convertit en un dels dèficits que arrosseguem des que per fi vam enterrar al dictador.

Aquest estiu he patit en les meves carns diversos exemples que donen suport a la meva tesi. Vam presentar una moció sobre la platja Llarga que afavoria tots els tarragonins i que era respectuosa amb el medi ambient. El consistori va aprovar el text per una àmplia majoria però, tot i això, encara estem esperant que algú mogui un dit. Dies després, vam fer un requeriment oficial perquè els immobles buits que no tenen cap ús se cedeixin a entitats de la ciutat. Va tenir repercussió? Sí, vam aparèixer en tots els mitjans. Les administracions han reaccionat? No. Potser els vam agafar estirats a la vora de la mar...

Continuo. Una de les associacions que formen part de la Coordinadora d'Entitats de Tarragona s'ha mobilitzat perquè retirin una tanca publicitària de grans dimensions que segons ells distorsiona la imatge del barri. Se'ls hi ha fet cas? No: l'Ajuntament ha preferit donar la raó a l'empresa sense pràcticament escoltar-los. I una altra, en aquest cas a més molt reprotxable èticament. Després de molt de temps reivindicant que posin el nom de líders veïnals desapareguts als carrers dels barris, ens fan cas, s'inaugura una plaça amb el nom d'un company de batalles que va morir (Pere Anglada) i... no conviden a la inauguració a gairebé cap líder veïnal! Això sí, l'acte estava ple de representants polítics. Una escena que no desentonaria en una pel·lícula dels Germans Marx...

El cas més greu va tenir lloc fa tot just uns dies, quan vam descobrir (gràcies a un col·laborador) que l'Ajuntament de Tarragona havia concedit una llicència a un club de golf per ampliar les seves instal·lacions, la qual cosa ha suposat que s'hagin desforestat tres hectàrees de bosc mediterrani. Ningú en sabia res. No ens havien informat, ni a nosaltres (una entitat ecologista amb més de 25 anys d'història) ni a ningú més. Ni una trista trucada, ni un miserable correu electrònic. Si accepteu la meva visió de la participació ciutadana (tots tenim dret a intervenir en tot allò que ens incumbeix), comprendreu per què aquest episodi, més enllà de les seves repercussions mediambientals, m'ha emprenyat tant.

Ho dic així de clar perquè així ho penso: a Espanya la participació ciutadana és un miratge, una aparença. En tot cas tenim repressió ciutadana. I sí, som una democràcia jove (encara que algun cabell blanc ja està traient el cap) i tots hem d'aprendre: els polítics, a confiar en el poble; la societat civil, a tenir la voluntat de ser realment sobirana. M'he passat la vida reivindicant que la participació ciutadana ha de ser un dels bastions que regeixin la nostra democràcia, per la qual cosa tinc la sensació d'estar atrapat en un bucle del qual mai aconseguiré sortir-ne. Davant d’això, tinc dues opcions: acceptar que mai canviarem o seguir sent honest i per tant combatiu i incòmode per als poderosos. Aquells que em coneixen ja saben quina és la meva elecció. Ja tindrem temps per descansar, encara que sigui en una altra vida.

Ja ha plogut molt, o pot se no gaire, quan vaig arribar per motius professionals a la Terra Alta i vaig trepitjar el terme de Batea pam a pam, vinya a vinya i quasi que cep a cep. Era l’època de la inscripció al Registre Vitícola. Va ser un dels estius que més empremta em va deixar, primer pels seus camps, però també per la seva gent i el seu vi.

Per a la resta de catalans, aquest racó de Catalunya és força desconegut, tot i que sí que prenen rellevància els seus vins i la Denominació d’Origen Terra Alta. Cosa que no m’estranya atesa l’elevada qualitat i l’esforç dels enòlegs per millorar i arribar als gustos més exigents.

Però, què vol dir que el principal motor econòmic sigui la producció vinícola? No estic pensant en els grans cellers d’altres regions vinícoles, estic pensant en les finques que vaig xafar fa temps, conreades per generacions i famílies que en depenen en exclusiva de com vagi la collita d’enguany i la qualitat de l’anyada. No estic pensant en grans empreses agroalimentàries, si no en les cooperatives petites de cadascun dels pobles Arnes, Batea, Bot, Caseres, Corbera d’Ebre, La Fatarella, Gandesa, Horta de Sant Joan, Pinell de Brai, La Pobla de Massaluca, Prat de Compte i Vilalba dels Arcs.

Aquest cap de setmana, en plena campanya de verema, amb tota la pagesia entregada als camps, ha estat noticia la gran calamarsada a Batea i Caseres. Encara que també ha afectat a l’ametlla i l’oliva, és al raïm al que l’ha tocat rebre de ple, afectant a quasi un 30 % de les finques. Tot es pot anar per l’aigüera en una nit. És per això que quan traiem el tap d’una ampolla de DO Terra Alta (o de qualsevol altra denominació), hem de pensar en que allò que gaudirem és el fruit del treball d’anys dels propietaris dels camps, de moltes hores de suor a l’estiu i del bon saber fer dels enòlegs als cellers.

Si valorem uns vins de qualitat, si volem gaudir de les anomenades “Catedrals del Vi”, aquests tresors modernistes; si volem conèixer l’entorn natural dels Ports, cal que pensem que tot això tant sols serà possible si la gent que hi viu pot guanyar-se la vida; pot viure dignament amb serveis que li facilitin el dia a dia, per tal que continuïn fent el que sempre s’ha fet al mon rural: estructurar i tenir cura d’aquest entorn que tant ens agrada a tots.
Des de l’oposició, el grup de Ciutadans assumeix la responsabilitat d’aportar iniciatives, d’estar pendent del sector i les seves necessitats però exigim al Govern que es prengui seriosament les seves obligacions i faci un pla de futur sostenible per a la Terra Alta. I això passa per conservar al territori el més valuós que tenim, la nostra gent i el nostre jovent.

Salta a la vista que la geografia va donar a la Costa Daurada unes platges que, sense gaire més esforç, han constituït durant dècades un potent atractiu turístic. Els municipis del litoral s'omplen cada estiu de turistes vinguts de la resta del país o de l'estranger, però la gran majoria d'ells hi passegen sense ni adonar-se d'altres riqueses que hi ha amagades.

El passat indià de Torredembarra, sovint també amagat rere els portals del cèntric carrer Antoni Roig, n'és un dels exemples més paradigmàtics. La voluntat de l'Ajuntament de Torredembarra de traçar un nou projecte turístic basat en l'atractiu d'aquest patrimoni és un model a imitar en un moment en què altres platges molt més barates ens fan la competència.

Malauradament, el cas que la Mar Joanpere Foraster va fer públic, amb el títol «Respecta’m, respecteu-nos! Carta oberta a l’Ajuntament de Tarragona» i altres casos que han anat apareixent als mitjans darrerament d’experiències similars no són casos aïllats. Malauradament, moltes som les dones, i també homes, que en un moment o altre de la nostra vida hem patit un assetjament amb més o menys intensitat de més o menys gravetat, al qual hem donat més o menys importància, però al cap i a la fi, un assetjament. Malauradament gran part de la societat no percep aquests actes com un assetjament.

En el meu cas, no fa gaires anys, tornant caminant cap a casa, un dimarts a quarts de dotze de la nit, pel carrer Estanislau Figueras de baixada, en el primer tram del carrer, tot sortint de la Rambla Vella, un home que passava en cotxe pel costat va alentir la marxa i em va cridar algunes coses que no vaig entendre. En el xamfrà amb Maria Cristina va parar el cotxe esperant que jo hi arribés i va baixar la finestra. Jo pensava que volia que li donés indicacions, però de seguida el vaig reconèixer. Era aquell noi que a vegades porta una samarreta de “Superman” que te’l trobes a altes hores de la nit pels pubs de la ciutat a la recerca de noies considerablement begudes per poder liar-se amb elles i aprofitar-se’n. Sempre m’havia causat repulsió per la seva actitud. Llavors vaig sentir les següents paraules: «Hola guapa, te llevo a casa?». Evidentment, la meva reacció va ser dir-li: «No, gràcies». No el coneixia de res i, certament, no me’n fiava un pèl. «Sí, guapa, sube que te llevo». Vaig insistir en la negativa i vaig aclarir que amb ell encara menys. Vaig continuar caminant. El noi no es va donar per vençut i continuava insistint. Avançava lentament amb el cotxe al meu pas, seguint-me i dient-me coses.

En aquell moment em vaig començar a preocupar i un cert nerviosisme es va apoderar de mi, ja que veia que no cedia en la seva voluntat i no sabia fins on podia arribar la seva tossuda obsessió de voler portar-me en cotxe a casa, quan no em coneixia de res i quan jo ja li havia deixat clar que no volia que m’acompanyés. Tot plegat em feia malpensar i mostrar-me escenaris indesitjables a la ment. La meva reacció va ser agafar una llibreta i un boli que portava al bolso i apuntar tremolant el model de cotxe i el número de matrícula. Vaig pensar ràpidament, vaig accelerar el pas i vaig decidir girar per Rovira i Virgili per anar a la Rambla Nova, on segur que hi transitaria més gent. Ell, però, també va girar amb el cotxe per allí, anant paral•lel a mi, al meu pas, rient i seguint dient-me coses. Llavors vaig trucar a qui era la meva parella, i tot i que no va donar molta importància a la situació, es va mantenir al telèfon durant tot el trajecte. Havia de pensar i actuar ràpid, me’l volia treure de sobre! Baixant per la Rambla vaig decidir agafar un carrer contra direcció per als vehicles: agafant Pare Palau així no podria seguir-me! Continuaria cap als taxis que en última instància em podrien ajudar. Semblava que m’havia desempallegat d’ell. Per sort ja no el vaig tornar a trobar i vaig arribar a casa. Això sí, pendent durant tot el camí dels cotxes que passaven per si era ell, amb la por al cos per la mala experiència viscuda i havent fet un tomb considerable per arribar a casa meva. Durant els dies següents ho vaig comentar amb familiars, amics i amigues indignada i, tot i que em vaig plantejar denunciar-ho, finalment no ho vaig fer. Vaig voler treure-li importància, total, tampoc m’havia passat res, no? De fet, havia arribat sencera a casa. Si hagués anat a la policia, el més segur és que no m’haguessin fet gaire cas. No sembla que sigui un acte delictiu, perquè a priori aparentment no hi ha un resultat lesiu. Gran error el meu. Si ho hagués fet ja tindrien constància d’una conducta poc desitjable i assetjadora cap a una dona per part d’aquest individu. D’altra banda, aquesta situació viscuda sí que va tenir efectes negatius sobre mi. Des de llavors, quan es fa de nit, intento evitar baixar sola per Estanislau Figueras, quan abans era el carrer que sempre feia servir.

Malauradament tan sols en aquells casos en els quals hi ha un resultat lesiu palpable com ara una violació, un segrest, una desaparició, una lesió física, un ull de vellut, és quan la societat voraçment rebutja les accions: els telenotícies i altres programes en van plens, la gent mostra la seva indignació per les xarxes i es condemna rotundament. Evidentment, cal rebutjar rotundament aquestes accions. Malauradament, però, les accions el resultat de les quals és: generar por i inseguretat a les dones a l’hora de caminar soles per un carrer; tenir la necessitat d’anar sempre alerta, recordant el que vas aprendre en els cursos de defensa personal per a dones quan tornes cap a casa de matinada; malpensar cada cop que un home camina a prop teu, o es dirigeix a tu per demanar-te unes indicacions, l’hora o qualsevol altra cosa, etc., estan socialment tolerades i queden en la ignorància. Aquests resultats, que podem qualificar de psicològics, que suposen un atemoriment de la dona no haurien de ser presos amb la banalitat amb què tot sovint la majoria de la societat les accepta i a les que no se’ls dóna la importància i rellevància que tenen. Totes i cadascuna de nosaltres les hauríem de denunciar o com a mínim fer-les públiques per petites que semblin i totes les persones, els cossos de seguretat, les institucions i la societat en general n’haurien de prendre consciència i actuar en conseqüència.

Malauradament l’experiència que acabo de compartir no és una experiència aïllada i a moltes persones els passen situacions similars, però, per sort, cada cop som més les persones que no ho amaguem i que en parlem obertament. Jo fins ara no m’havia decidit a fer-ho públic, però considero que és necessari fer-ho jo i totes les que ens hem trobat en situacions similars, ja que així és com omplirem el lema «Respecta’m». Gràcies al text de la Mar i «gràcies» a la mala praxi de la Guàrdia Urbana de Tarragona i dels cossos de seguretat, i a les reaccions que hi ha hagut, estem donant visibilitat a totes aquestes situacions. Tant de bo moltes més persones ho facin. Cal trencar el silenci. La campanya engegada per l’Ajuntament «Respecta’m» no ha de quedar en unes polseretes i unes pintades confuses a terra, ha de ser una paraula plena, amb accions i mesures contundents que tinguin aquest efecte: respectar les persones des del minut zero, perquè NO és NO.

La commemoració de la Diada Nacional de Catalunya té, des de la seva institucionalització ara fa trenta-sis anys, moltes expressions. Des de les més estrictament oficials –l'acte de dijous al Bartrina, per exemple– fins a les sorgides d'entitats de tota mena o, directament, de la gent. No hi ha, doncs, una única manera de commemorar la Diada, i això és bo, perquè aquest és un país molt divers, on tothom ha de poder expressar la seva manera d'entendre'l, i quin és el seu projecte de futur.

Enguany, un dels actes –o, millor, una part d'un dels actes– amb més tirada està convocat a Tarragona. La convocatòria conjunta de l'ANC i d'Òmnium Cultural, dues de les entitats més potents de la societat civil catalana, és a manifestar-se també a la ciutat de Tarragona, i aplegar la gent d'aquesta part de la Catalunya nova. I la gent, és clar, farà el que voldrà, perquè aquest és un acte lliure, i ningú no està obligat a res. I jo hi seré.

Hi seré perquè comparteixo la voluntat de construir un futur millor per al nostre país i per a la seva gent. Hi seré perquè crec que aquest futur millor s'ha de fer –si volem que sigui– des d'estructures noves.

Hi seré perquè estic segur que molta gent del Camp de Tarragona i de les Terres de l'Ebre comparteix aquesta voluntat, tal com s'ha expressat en les darreres conteses electorals, de tot tipus, en les quals les opcions favorables al dret a decidir han estat majoritàries.

Hi seré perquè estic convençut que treballem per un projecte profundament democràtic, en mètode i en objectius, protagonitzat per la gent, per una gent que és perfectament capaç de pensar per ella mateixa, de prendre les seves decisions, de saber allò que vol i treballar-hi. I respecto aquesta mena de gent, i em sembla un insult que la tractin –que ens tractin– de mesella o d'adoctrinada.

Hi seré perquè és un acte profundament lliure, on no es passa llista ni s'insulta a qui no vol ser-hi, en ús de la seva llibertat, en consonància amb un esperit absolutament democràtic. Perquè és un acte en què es proposa i no es prohibeix, en què es mira endavant i no es fossilitza un passat o un present que no ens agraden. Perquè és un acte que se suma a molts d'altres amb un sí inclusiu, positiu, de proposta. Hi seré perquè estic segur que compartiré espai, ambient, sensacions, temps, amb molta gent de totes les edats, de moltes procedències, de moltes parles, de tota condició, i ho compartirem com una festa, perquè la construcció d'aquest nou futur per a la nostra nació ens engresca i ens il·lusiona. I tot això, ho vull –ho volem– compartir amb tothom. Jo hi seré, i m'agradaria que tu també hi vulguis ser.