En pocs mesos he viscut dos processos de selecció de direcció de dues escoles de Cambrils. He viscut aquests dos processos perquè hi ha hagut relleu en la direcció dels dos centres i llavors ha calgut un canvi de director o directora. Un dels processos de selecció fa referència a l’Escola de Primària la Marinada i l’altre a l’Escola de Música de Cambrils (EMMC).

En l’àmbit educatiu els canvis de direcció es realitzen cada quatre anys per la millora de la qualitat educativa. En aquestes dues escoles el canvi de direcció ha estat per altres motius. En el cas de la Marinada ha estat per la jubilació de l’anterior directora, i en el cas de l’EMMC per decisió de l’anterior direcció en deixar el càrrec al mes de març. Sabem que qualsevol canvi dins l’àmbit educatiu pot provocar moments d’incertesa i actituds de negació davant el canvi, però està demostrat que regenerar les direccions periòdicament permet evolucionar i enriquir-se regularment. Així doncs, cal prendre’s aquests canvis com una millora, avenç i progrés col·lectiu.

En aquests dos processos de selecció que he viscut s’ha creat una comissió d’experts, és a dir un tribunal que ha valorat el projecte presentat pel nou aspirant a ser director o directora. La comissió ha qualificat de manera objectiva els mèrits relacionats amb les competències professionals, la idoneïtat i l’experiència en l’àmbit de gestió i de la docència. I també ha qualificat de manera rellevant el projecte pedagògic que es presenta i la seva capacitat de lideratge.

Des del meu punt de vista, en l’àmbit educatiu necessitem directors i directores amb una autonomia d’actuació, és a dir amb capacitat per fer canvis metodològics, canvis d’organització del temps, canvis en les funcions i responsabilitats del seu professorat i canvis en la manera de relacionar-se amb els pares i mares, i també amb el seu entorn proper. A la vegada, necessitem directors i directores amb poder, que prenguin decisions i que manin sobre el professorat. Manar no sempre està renyit amb actuar democràticament i de vegades evita que els canvis es facin eterns o que tot s’aturi i res avanci. Necessitem uns directors o directores amb formació amb competències en gestió de direcció i un saber portar a les persones. No qualsevol pot liderar una organització orientada al canvi. Necessitem directors que planifiquin un projecte pedagògic, creat i dirigit per satisfer les necessitats educatives dels seus alumnes amb plena gestió de recursos i una alta responsabilitat.

Aquest projecte pedagògic, especialment important per planificar el dia a dia de l’escola, ha de ser valorat per la comissió d’experts que el quantificarà. I tal com explica P.F Druker, escriptor en gestió d’organitzacions: “Planificar no significa saber quina decisió prendré demà, sinó quina decisió he prendre avui per aconseguir allò que vull demà”. Per tant, ha de ser un projecte que planifiqui a llarg temps, amb futur.

Per la direcció de l’EMMC s’han presentat dos projectes que segons el tribunal els ha mancat d’una formació amb competències de gestió de direcció i desenvolupament de la funció directiva. El tribunal ha recomanat als aspirants que han presentat el projecte i al claustre, un temps de formació en aquesta competència i tornar a emprendre un nou procés de selecció a finals d’any.

El proper curs l’EMMC continuarà amb l’anterior projecte pedagògic i la direcció la durà a terme els dos aspirants a ser directors. Aquest serà una curs on caldrà planificar i caminar conjuntament, amb responsabilitat i ganes de fer-ho. Estic convençuda que l’alta professionalitat del professorat i el recolzament de les famílies ajudaran a que l’escola de música cada vegada obtingui millors resultats en tot. I l'escola, com qualsevol altre organització, ha d’aprendre i per aprendre i obtenir bones pràctiques ha de voler fer-ho, i aquesta escola, la de música, ho fa i ho continuarà fent, n'estic convençuda.

Com deia Johan Cruyff, “para marcar, debes chutar” i en els plenaris municipals de l’Ajuntament de Tarragona regategem, driblem, fem passades curtes, llargues i enrere, alguns de tant en tant juguen brut, d’altres fan teatre i uns quants fins i tot intenten enganyar l’àrbitre, però xutar ningú xuta i, per tant, no marquem cap gol. Des del juliol de l’any passat fins al passat mes de març a l’Ajuntament s’han celebrat vuit plens municipals on s’han presentat, exposat, debatut i votat 120 mocions. D’aquestes 120 propostes, només 59 s’han aprovat, però el més insòlit és que cap s’ha dut a terme. El resultat ha sigut zero. Hem dedicat hores i hores presentant i debaten mocions que no han servit de res, no hem marcat ni un gol.

Bona part del temps del plenari municipal ens estem equivocant de porteria. Gairebé la meitat de les 120 mocions presentades, exposades i debatudes no tenen res a veure amb la ciutat, són mocions legítimes però que no contribueixen en la millora de la ciutat de Tarragona ni en la qualitat de vida dels seus ciutadans. Algun cop hem avançat cap la porteria adequada i fins i tot hem estat apunt de marcar, però l’àrbitre ha aturat la jugada, les propostes aprovades s’han quedat en paper mullat perquè des de l’equip de govern no hi ha hagut la voluntat de fer realitat allò que el plenari ha aprovat.

El senyor Ballesteros (PSC), i ara també el seu company de viatge el senyor Alejandro Fernández (PP), repeteixen dia sí i dia també que les mocions no són més que declaracions d’intencions i que, per tant, no estan obligats a fer-les realitat. On és, doncs, la voluntat política? Si les coses no són obligatòries, tot i ser favorables per la ciutat, no cal fer-les? Estem perdent temps i diners públics i seguim sense xutar. No s’ha desencallat cap dels grans projectes pendents de la ciutat com són el Banc d’Espanya, la Tabacalera, la Savinosa, el pàrquing Jaume I o el Mercat Central. Les sessions plenàries no estan servint per millorar la qualitat de vida dels que precisament aporten aquests recursos públics, els ciutadans de Tarragona, provocant una sobrecàrrega de feina molt important a l’àrea administrativa i un sobrecost d’uns 200.000 euros anuals. Estem malbaratant recursos públics en una ciutat on precisament no en sobren. Si un dels nostres principals objectius com a consellers és millorar l’eficàcia administrativa, quin exemple estem donant?

És per tot això que en el plenari del passat divendres 20 de maig el Grup Municipal de CiU vam presentar una moció per aconseguir que les sessions plenàries siguin més eficaces i productives. Lluny d’imposar cap mena de norma, proposàvem que s’establís un mètode encaminat a què els plens siguin més operatius, productius i contribueixin a la millora de la ciutat. Sembla ser, però, que a la resta dels grups municipals no els hi preocupa en absolut continuar malbaratant recursos públics i ja els hi sembla bé continuar jugant sense necessitat de guanyar res per la ciutat.

Cal, d’una vegada per totes, enfrontar-nos als problemes i buscar-hi solucions. Tarragona necessita menys teatre i més gols, hem de xutar, marcar i guanyar.

A setembre de 2015 els menors desplaçats rondaven els cinc milions i mig. Més de déu mil menors més han mort a causa de la guerra. Una guerra que ja porta més de cent mil morts.

Cal recordar que va ser després de finalitzada la Segona Guerra Mundial, l'any 1948, quan l'Assemblea General de les Nacions Unides va aprovar la Declaració Universal dels Drets Humans. Semblava que els governants d'Europa entenien que era imprescindible que els humans ens entenguéssim i que intentéssim no matar-nos entre nosaltres. Els anys han passat, les guerres s'han succeït, i la importància que se li donava a vetllar pels Drets Humans sembla que s'ha esvaït.
El passat més de març la Unió Europea i Turquia signaven un acord on tancaven fronteres i deixaven (i deixen) als desplaçats siris a les portes d'Europa. Un acord que permet l'expulsió de les persones que arriben a Grècia a Turquia, sense importar l'edat, la nacionalitat, les circumstàncies personals o les causes que els van obligar a fugir del seu país. Aquest acord vulnera el marc legislatiu de la UE, en matèria d'asil, en particular les Directives 2008/115/CE relativa a normes i procediments per al retorn dels nacionals de tercers països en situació irregular; la 2013/32/UE relativa a la concessió o retirada de la protecció internacional, i la 2013/33/UE relativa a les normes per a l'acollida dels sol·licitants de protecció internacional. Així com el dret d'asil i la prohibició d'expulsions col·lectives consagrats a la Carta dels Drets Fonamentals de la UE. A més, els Estats tenen unes responsabilitats en relació a les persones refugiades en compliment de la Convenció de Ginebra, la Convenció contra la Tortura i el Conveni per a la Protecció dels drets humans i llibertats fonamentals.

D'aquí unes quantes dècades potser, algun tribunal jutjarà a la Unió Europea per crims contra la humanitat. Per haver deixat morir a centenars de milers de persones a les seves fronteres –i no només procedents de Síria--. Però aleshores, com passa massa sovint, pels morts i per les seves famílies ja serà massa tard.

Ara, de moment, el Comitè Català d'Ajuda al Refugiat (CCAR) ha decidit denunciar l'acord UE-Turquia davant la Comissió Europea, el Consell d'Europa i el Defensor del Poble Europeu per la vulneració dels drets de les persones refugiades, i aquest divendres ens ho vindran a explicar dins les jornades que des de la Secció de Dret Constitucional i Drets Humans del Col·legi d'Advocats de Tarragona, iniciarem entorn les persones refugiades. Tindrem a la lletrada del CCAR Anna Figueras i també a les activistes Laura Aguadé i Lluïsa Pinyol, d'Stop Mare Mortum Tarragona que ens parlaran de les Vies Segures, els camps de refugiats i la mobilització social.

Deia Joan Salvat-Papasseit, treballador i poeta, que “Fer l'ofici de rei és, a més d'indigne, perillós. Els reis no poden riure ni tenen dret a riure. Quan veieu a un rei, penseu que és el cabdill d'un poble d'embrutits, penseu que tots els súbdits també riuen com bojos...” i tenia raó.

Aquest dijous 19 de maig de 2016, el rei d'Espanya, a qui per llei no es pot blasmar ni insultar, serà a Tarragona per fer pública quina serà la mascota de les miniolimpíades del Mediterrani Tarragona 2017. I, com a rei que és i per la feina que fa, riurà i se’n riurà. Nosaltres no ho farem amb ell ni amb els seus súbdits, que li han demanat que vingui a posar una mica més de caspa a una ciutat que entre Nadal i Setmana Santa badalla de gust sense fer massa ganyotes, no fóra cas... Riurà el rei ben envoltat de súbdits que riuran quan ell rigui perquè aquesta és la seva feina: riure i fotre-se'n dels qui li han donat la vida regalada que té.

De fet, és ben lògic que el rei rigui i se'n rigui, perquè els súbdits, el “poble d’embrutits” tal com els descrivia Salvat, són tropa i se’l miren des de baix, enlluernats per la llum que desprèn... la clenxa que gasta el borbó. Qui, si no fos un súbdit embrutit, acceptaria donar una vida regalada a un senyor i a tota la seva família només pel fet que el seu pare ja era rei...? Ningú.

A son besavi Alfonso, el va fer fora el poble lliurement en votació pública, i el seu avi Juan es va apartar a favor del seu fill Juan Carlos, perquè així ho desitjava el criminal Franco. A Felipe, fill de Juan Carlos, li va donar el títol i el sou -que no la feina- una llei de successió masclista que explicitava que les dones no valien tant com els homes i per això no és reina cap de les seves germanes, Cristina o Elena. Dinastia, en diuen... Ja ho sabeu allò que cantava l'Evaristo de La Polla Records referint-se a qualsevol dels possibles reis -llevat del Peret, és clar- , que “un rei no és rei per voluntat divina sinó perquè els seus avantpassats...” i fins a aquí puc llegir sense fer cap a la misèria via pena de multa o presó.

Però les catalanes i els catalans tenim la refotuda mania d’insultar els reis més que no pas riure quan ells riuen. Recordin, sinó, les molt diverses versions de la cançoneta tradicional degolla-reis que Mesclat va popularitzar i que recitada al plenari de Tarragona, l’alcalde Ballesteros va qualificar com a “masclista” sense ni tan sols entendre la lletra, just davall del retrat del rei que és rei perquè les seves germanes, com a dones que són, no ho podien ser malgrat fossin més grans que ell. Curiositats estètiques –i ètiques- dels plens municipals de Tarragona...

Serà aquesta mania que tenim catalanes i catalans, i moltes d’altres arreu dels territoris on Felipe regna, la que ens fa no tancar boca davant absurditats monàrquiques com aquesta que es diu espanyola i és borbònica i, per tant, d’arrel criminal. Recorda, recorda, el cap de Moragues en una gàbia de ferro... No, no l’insulto ni molt menys, ni dient-li criminal ni dient-li lladre, pocavergonya, masclista, explotador, dropo o no ningú. Ho dic només amb voluntat d'antologar algunes de les “feines” que han fet els reis gràcies als quals ell ho és, ell que per a escarni de totes les que el mirarem riure, porta el nom de qui va fer cremar Xàtiva amb la nostra gent dins i mai no ha demanat perdó en nom de la institució que representa.

Acabava el poeta que havia guardat fusta al moll la seva reflexió sobre els reis dient que “Tot el perill es troba en que algun dia els súbdits poden deixar de riure” i també tenia raó. Nosaltres fa dies que hem deixat de riure-li les gràcies a aquest poll ressuscitat que encara avui no sabem de què fa ni de què treballa però tenim clar que ho fa amb l’esquena dreta. I no tenim rei. I riem sempre que volem. I de gust. I res al món es pot comparar a no ser ni esclau ni súbdit ni poble embrutit o deixar de ser-ho.

A la darrera reunió del Panel de l'AEQT vàrem tenir la, probablement irrepetible, oportunitat de presenciar una reunió de la plana major de la indústria química a Tarragona. La iniciativa, d'entrada molt ambiciosa i molt ben duta a terme, es va materialitzar amb la presència massiva de directius i alts càrrecs de les principals companyies que operen al nostre territori. Gairebé hi havia tants directius com panelistes. Asseguts intercalats, la reunió ja es sentia cabdal fins i tot abans de començar.

Tot plegat començà a rodar amb la benvinguda i la presentació d'un nou company. En Joan Llatse, assegut al meu costat, va tenir un debut de Champions. Tot seguit, i després d'una petita posada en precedents, cadascun dels representants de Dow Chemical, Covestro, Repsol, BASF, Ercros i Messer varen anar detallant en quina mesura els afectaven els dos principals problemes a què s'enfronta el sector ara mateix: l'altíssim preu de l'energia i la manca d'infraestructures més competents.

Més enllà dels detalls de cada companyia, des del primer moment ja es va respirar un aire de conversa multibanda. Al comentari d'un se n'hi afegia la puntualització de l’altre; a l’opinió d'en Kepa Diaz (Dow Chemical) s'hi apuntava Anne Berg (BASF) tot assentint amb el cap, emfatitzant les paraules del directiu basc. Des del punt de vista de panelista, va ser un plaer veure tots aquells intercanvis d’opinions i respostes sinceres als dubtes que hi anaven afegint els panelistes. Així doncs, vaig poder anar filant la meva pròpia opinió sobre el present i el futur d’aquests dos reptes (infraestructures i energia).

Com a ciutadà de peu, un té la sensació que les companyies centren el seu dia a dia en esbrinar com fer millors productes amb un cost més eficient per a poder guanyar més calers. La realitat, sense estar-ne gaire allunyada, em va semblar molt més humana i compromesa amb el territori. Dia si dia també, els responsables de les fàbriques del nostre entorn s’han d’enfrontar a una administració que, de tan preocupada pel curt-terminisme de les urnes, s’oblida que, amb quatre lleis ben fetes, podrien salvar una indústria puntera a Europa. 'El dia de la marmota’ és una pel·lícula que narra la història d’un dia que es repeteix infinitament. Aquesta és la sensació que tenen tots els directius a l’hora de picar a la porta del ministre o conseller de torn.

Tot i la impotència derivada del tracte amb la burocràcia i la política, crec que tenim un teixit directiu igual de capficat per mantenir les plantes allà on són com per fer calers. Dos elements indissociables que han de mantenir viu el complex químic més important del sud d’Europa.

La delegació territorial d’ensenyament a Tarragona no progressa adequadament en termes de transparència. Ja s’ha fet tendència que els sindicats i associacions haguem d’analitzar els resultats de les polítiques educatives a partir de les dades que apareixen en els mitjans. En desconeixem els motius encara que ens els podem imaginar, però tot i haver-ho demanat amb insistència, a dia d’avui no hem rebut informació veraç i oficial pel que fa als números de sol·licituds de preinscripció de les escoles de primària.

Doncs bé, com que els dies corren, no dilatarem més la publicació de les nostres impressions sobre el procediment de matrícula i inscripció per al curs 2016-2017. Començarem el relat a partir del titular que encapçalava el Diari de Tarragona el dilluns 9 de maig i que afirmava “Las escuelas concertadas, las más solicitadas en Tarragona y Reus”. Sobta llegir aquestes paraules perquè la tendència a la resta del territori demostra que s’està produint un augment de sol·licituds en l’escola pública en detriment de les de la concertada. El mateix dia M. Jesús Ibáñez publicava a El Periódico “La caída demogràfica se ceba en la escuela concertada, que pierde el 6% de las aulas”. I el dia següent El País publica “Enseñanza cierra más grupos de concertada que de pública”. La contradicció entre aquestes dades va fer créixer el nostre interès per la lectura de la notícia de Tarragona.

I efectivament, després d’analitzar els números que s’exposen a l’article podem afirmar que la informació del titular tergiversa la realitat ja que entre Reus i Tarragona hi ha 1221 sol·licituds a l’escola pública i 977 a la concertada. A més a més, el text afegeix sentències greus que comentaré més endavant com “La escuela concertada es de nuevo la preferida por los padres que se pueden permitir pagarla”.

És evident que aquesta notícia no està signada pel Departament d’Ensenyament i per tant podríem discutir el grau de responsabilitat que hi té davant la informació que inclou, però m’atreviria a dir el grau és elevat. En primer lloc, perquè en el disseny de l’oferta de places l’escola pública hi surt perdent sempre ja que s’hi tanquen grups abans d’obrir el procés de preinscripció i en canvi els de la concertada es mantenen. En segon lloc, el departament també és responsable que a la ciutat de Tarragona, segons fonts del diari, hi hagi una oferta de 726 places públiques i 675 de concertades, és a dir, el percentatge és gairebé del 50% per a cadascuna de les modalitats.

Finalment, la complicitat del departament amb la informació que publica el diari també la demostra el fet que no l’hagi desmentit. Es pot reconèixer la dificultat que implicaria respondre tots els articles que fan referència a dades educatives, si més no hagués estat reconfortant i tranquil·litzador que com a mínim hi hagués hagut una resposta contundent des de la direcció dels ST de Tarragona amb les correccions oportunes relacionades amb l’article del diari més llegit del territori. Ens hagués satisfet que des del Departament s’hagués expressat la confiança en el sistema públic denunciant la part del text que afirma que les famílies que s’ho poden permetre trien la concertada. En què quedem? Estem pagant, molt a disgust nostre, la concertada amb fons públics i permetem les quotes que hi restringeixen l’accés a la majoria de la població?

Una vegada més es confirma l’estructura del nostre sistema educatiu fomenta la segregació i per tant les diferències entre l’alumnat que es tradueixen en desigualtat social. Ens hagués agradat que els gestors de les polítiques educatives de Reus i Tarragona haguessin trencat aquesta tendència, perquè el món és de les valentes, diuen. Confirmem però, que en educació també, el món és dels seus amos.

Mentrestant seguirem esperant dades oficials, encara que segurament no dibuixaran una realitat gaire diferent del que acabem d'explicar.

Dia de dol per a totes les persones que rebutgem la violència i ens oposem al fet que que cap ésser humà pateixi tortures, violències o acabi mort a mans d'un altre. Dia de dol per a tothom que creu d'alguna manera en la justícia, i no em refereixo aquí a l'aparell estatal que t'envia a presó si ets pobre i a casa si ets ric quan has provocat patiment en altra gent. Dia de dol per a qui pensa que les presons no arreglen res però només se'n lliura segons qui, que alhora sovint aplaudeix quan en fan de noves. Dia de dol que no s'acabarà a les 12 de la nit sinó que s'allargarà temps i temps, tot i que esperem que no tant com per no veure com s'acaba.

Jesús Jamal Rueda, Joel Navarro Agell, David Garcia Manzano, David Cruz Milla, Eduardo Gallardo Vicens i Ramón de Dios López han reconegut avui, davant del jutge José Luis Ramírez, ser responsables de l'”homicidi amb lesions agreujades” de Juan Andrés Benítez l'octubre del 2013 al barri del Raval de Barcelona. Marc Vargas Plana i Elisenda Gimeno Rabella han dit que van obstruir la justícia i van esborrar amb aigua la gran taca de sang producte de la pallissa que havia portat Juan Andrés a la mort. Per matar-lo, han estat condemnats a pagar 150.000 euros d'indemnització a la germana de Benítez, que pagarà el Departament d'Interior de la Generalitat, i hauran d'assistir a un curs de drets humans; a més, sis d'ells, durant set anys, no podran patrullar pel carrer. Surt molt barat matar algú a la Catalunya que es vol convertir en república, i tanta impunitat de qui va armat pels nostres carrers fa por, crea desconcert, malfiança i fàstics extrems. Surt tan barat que no entenc com és que no ens maten més, quan els vingui de gust, quan en tinguin ganes, quan els caiguem malament....

La “Directa” informa que “l'advocat de la defensa Josep Maria Fuster-Fabra –antic dirigent de Fuerza Nueva–, amb un somriure d'orella a orella, afirmava: "els agents en el fons no creuen que siguin culpables””... Com pot ser que això passi avui aquí i no ens faci mal l'estómac de veure com n'és de fàcil ser un criminal si treballes de segons què? L'únic que ha de passar és que qui provoqui la mort treballi de policia, un detall que m'havia deixat de dir fins ara, un detall sense importància si no fos que crec que és el determinant per no acabar a la presó en aquest cas.

L'acusació particular en representació de la germana de Benítez i l'Associació Catalana per a la Defensa dels Drets Humans (ACDDH) que ostenta l'acusació popular han arribat a un acord amb la Fiscalia i cas tancat. Aquells que el van matar faran el curset, deixaran de patrullar i tornem-hi que no ha estat res.

Com pot ser que la resta de policies d'aquest país no surtin en tromba al carrer a dir que no pot ser que quan qui mata és un d'ells no passi absolutament res? Com pot ser que la resta de ciutadans i ciutadanes no ens rebreguem de dolor en veure com que passi allò previsible no pot ser “normal”? Perquè no és normal ni ho ha de ser morir a mans de la policia. I no és ni pot ser “normal” que provocar la mort d'algú amb una pallissa (per sort va ser filmada, perquè sinó segur que ni tan sols hi hagués hagut cas) tingui com a condemna pràcticament no res.

El menyspreu per la vida humana i la impunitat quan qui mata és segons qui i qui mor és segons quin altre fa mal només de sentir-ne parlar. I aquesta impunitat tan gran destrossa tots els sistemes de valors que aquells que manen ens volen inculcar, totes les mentides en què ens volen fer creure.

Continuarem cridant justícia per a Juan Andrés!, igual que cridem justícia per a Pedro Álvarez! I un dia no llunyà la tindrem perquè la impunitat dels violents i dels que provoquen morts amb la seva violència s'ha d'acabar.

Bon dia senyor batlle,

Hem demanat un munt de reunions amb vostè per parlar del deteriorament de la sanitat pública i de la privatització constant de la sanitat a Tarragona.

Vostè sempre ha delegat en els seus assessors, als que hem advertit per activa i per passiva del constant abandonament de l’Hospital Joan XXII, baixant els seus pressupostos i augmentant els de la Xarxa Santa Tecla. Però sembla que això a l'equip de govern de l'Ajuntament li preocupa poc.

Per vostè el tema important és que l'assistència sanitària es presti a Tarragona -sigui pública o privada-, i que es destinin recursos públics a la privada careix d'importància mentre es faci a la ciutat.

La Xarxa Santa Tecla que és un “tinglado” semi-privat -per no dir privat del tot-, en el que l'Ajuntament hi té alguna cosa a dir, sembla que no diu res de la cadira que hauria de tenir al seu Consell d'Administració per donar aquesta aparença de públic. Sembla que a l'Ajuntament l'únic que l'hi importi és que les intervencions es facin a Tarragona, ja sigui a Joan XXIII o a qualsevol “xiringuito” privat o semi-privat.

Suposo que vostè està d'acord en el nefast sistema sanitari català, ja que el seu partit el va avalar als principis dels 80. I, no oblidem que vostès van ser els que van crear el “tinglado” de SAGESSA i, que com a conseqüència d'això, tenim els resultats que ens han portat a la situació actual de l’Hospital Sant Joan de Reus, impulsat per un equip municipal que eren correligionaris seus

Sempre que li hem parlat de les dificultats que arrossega Joan XXIII vostè ens ha donat la raó com als bojos, però mai s'ha mullat venint a cap de les manifestacions i tancades que s'han fet en defensa de Joan XXIII i l'Institut Català de Salut com a model de sanitat pública a Tarragona.

A vostè l’únic que l'hi interessa és que la sanitat es presti a Tarragona, sense mirar si els recursos de la pública van a parar a la privada per fer negoci amb la salut. Potser és l'hora senyor batlle, que es mulli i digui si el govern municipal vol un model sanitari públic, com és per exemple el model basc, o volen un “tinglado” opac, com és el model català. Si volen defensar la sanitat pública o els hi dóna igual. Si volen un hospital de referència públic, o no.

El cas Inipro s'escampa com una taca d'oli i com més avança la investigació més coixes i ridícules queden les explicacions públiques que es donen des del consistori tarragoní. La detenció, ahir, de qui durant nou anys va ser la mà dreta de l'alcalde Ballesteros i l'ampliació del cas a altres ajuntaments socialistes que també havien tingut relacions contractuals amb l'empresa deixen bastant en evidència que ara ja parlem d'alguna cosa més que de les “irregularitats administratives” admeses a Tarragona.

La marxa de Gustavo Cuadrado per la porta petita al·legant motius professionals, el silenci –ahir– de l'alcalde Ballesteros i els inexistents testimonis i beneficiaris dels treballs realitzats per Inipro són algunes peces del trencaclosques que ara comencen a encaixar.

Ho declarava l’alcalde de Tarragona, Josep Fèlix Ballesteros, el passat 26 de gener de 2016 en sortir del jutjat on havia fet la seva declaració en qualitat d’investigat (allò que abans s’anomenava “imputat”) sobre el cas Inipro. Li devia semblar una bona cortina de fum de cara a la premsa acusar els acusadors, allò que es diu matar el missatger, tot i que jutges i investigadors del cas tenien clar on calia buscar, i no era a la CUP.

Un cas menor de possible corrupció –si el comparem amb altres denunciats fins ara- que la CUP de Tarragona havia portat a la Fiscalia i que avui mateix ha fet un nou pas. Tot fa pensar que es tracta d’una possible trama de finançament il·legal del PSC a nivell de Catalunya, amb onze intervencions de la Unitat de Delictes Econòmics de la Guardia Civil en una operació contra la corrupció que porta el nom d’Amfiteatre per recordar on va començar. Aquesta presumpta trama, que tot apunta que ja funcionava a les comarques barcelonines, en la seva expansió a Tarragona es va trobar amb una colla d’independentistes anticapitalistes que des de fora de l’Ajuntament en aquell moment no van dubtar a denunciar-ho judicialment.

A banda de diversos detinguts, escorcolls, investigacions i declaracions davant del jutge, una de les conseqüències del cas encara obert va ser la dimissió del seu càrrec de Gustavo Cuadrado, cap de Gabinet de Ballesteros durant dues legislatures que l’alcalde no va voler ni explicar ni justificar públicament en el seu moment dient que se n’anava a l’empresa privada... Avui, Gustavo Cuadrado ha estat detingut, suposem que per tal que també esdevingui investigat i interrogat pel jutge. Serà interessant llegir les seves declaracions, tal com ho ha estat llegir les de la resta de la tropa que fins ara ho ha fet.

Hi havia i hi ha motius suficients per demanar la dimissió de l’alcalde Ballesteros, tal com vam dir en el seu moment. Si Ballesteros sabia de què anava aquesta trama, ha de dimitir per raons òbvies, però si al final es demostra que no ho sabia, els fets són potser fins i tot més greus, per no saber que existia, malgrat els continuats advertiments d’il·legalitat en la signatura de factures que va rebre i, si fos així, la nul·la intenció de solucionar aquest cas.

Esperem que quan ens donin explicacions des de l’Equip de Govern de l’Ajuntament de Tarragona no tornin a dir que tot és una campanya de la CUP contra Ballesteros o que no hi ha cas i que tot és fruit d’una mala praxis administrativa. Potser, arribats a aquest punt, seria fer massa el ridícul, tot i que a Tarragona tot és possible.