A hores d’ara no ens sorprèn, però igualment ens indigna, que la Generalitat ofereixi en lloguer la Ciutat Residencial, i que ho faci mitjançant una fira immobiliària sense dignar-se informar l’Ajuntament de Tarragona. Aquesta indiferència pels usos i el destí del nostre patrimoni, aquesta arrogància en disposar-ne sense tenir en compte les necessitats de la ciutat no és gens nova. Més aviat confirma una trajectòria de llarg abast.

No és el primer cop que fan una cosa així. Amb l’edifici de la Chartreuse es van captenir d’una manera similar. Després d’ignorar durant anys i panys les mancances de l’Escola Oficial d’Idiomes, mentre en construïen de noves arreu del territori, van restaurar l’antiga factoria per encabir-la amb diners avançats per l’Ajuntament, i tot seguit van esguerrar la feina de restauració traslladant-hi també els serveis territorials d’Economia i Finances, contra el criteri municipal i el de la pròpia escola.

Fa uns dies, el conseller de Salut va tornar a prometre la construcció d’un hospital nou al Joan XXIII, però només si hi ha disponibilitat pressupostària. Al mateix temps, es va oferir a comprar l’Hospital General de Catalunya, que és privat. Es veu que per això sí que ha trobat els diners.

La llista podria ser més llarga si ens posem a parlar dels serveis ferroviaris que han estat transferits, o de la negligència a l’hora d’impulsar l’intercanviador que permetria l’arribada de l’alta velocitat al centre de la ciutat.
Ens ho mirem per on ens ho mirem, l’actitud sempre és la mateixa. Dèficit en equipaments, en serveis, en atenció, en cura de les nostres necessitats. I silenci a l’hora de donar explicacions. Tracten Tarragona com si fos una perifèria remota, a la qual no cal fer gaire cas.

A tot això es correspon el fet que, per més que busquem, no trobarem cap tarragoní ni tarragonina en els cercles governamentals on es prenen les decisions, ni en les direccions de les forces polítiques que integren el govern. La ciutat no disposa de dirigents a nivell nacional que puguin fer sentir la nostra veu.

Això ens du a considerar una qüestió crucial. Qui són els responsables d’aquesta situació? La resposta no és difícil. Qui determina les prioritats i les finança és el Govern. Ara mateix està integrat per dos partits, i un tercer l’ha investit i li ha votat la confiança. Són, doncs, aquestes tres forces polítiques les que no atenen, d’una forma reiterada, les mancances de la ciutat. Aquestes tres forces estan representades a l’Ajuntament. Són, doncs, testimonis de primera línia de tot el que passa. Malgrat això, els seus electes locals es comporten més com ambaixadors de la Generalitat a Tarragona que no pas com representats tarragonins davant del Govern. El justifiquen a canvi de res, i es presenten davant els ciutadans i les ciutadanes amb les mans buides.

És hora de canviar de plantejaments. Tarragona necessita l’atenció activa del Govern de Catalunya, i necessita també persones que facin valdre les nostres reivindicacions. Sense aquestes dues coses, acabarem sent la perifèria en que ens volen convertir.

El passat divendres 21 d’octubre, diversos companys de JARC-COAG, vam participar en una reunió bilateral a Reus entre la Unió Europea i Turquia sobre la situació del mercat de l’avellana. Després d’escoltar a membres de les delegacions turca, italiana, francesa i altres operadors en el mercat, hi ha una pregunta clara: si enguany la collita mundial serà un 20% més baixa que el 2015 i les existències d’enllaç de campanya han estat normals, per què el preu que rep l’agricultor és més baix que ara fa un any?

A Catalunya, les previsions de collita del Departament d’Agricultura parlen d’una producció semblant a l'anterior, al voltant de les 11.000 tones closca, però sembla que una vegada l’avellana està collida n’hi haurà menys que l’any passat.

A Turquia, el principal productor mundial, la collita 2014 va ser de 450.000 tones closca, la del 2015 de 646.000 i la del 2016 s’estima en 468.000. Uns quatre milions de persones depenen, directament o indirectament, de la producció d’avellana a Turquia.

En l’àmbit de preus, a la Llotja de Reus, l’avellana negreta cotitza a uns 2,50 – 2,75 euros per quilo de closca segons el rendiment en gra. Aquests preus són més d’un 10% inferiors als valors per aquestes dates dels anys 2014 i 2015. També ha estat reiteradament qüestionat si les cotitzacions de la nostra Llotja s’ajusten a la realitat del mercat.

A Turquia, la categoria comuna es paga al productor al voltant de 3,3 euros quilo de closca, mentre l’any passat per aquestes dates es pagava a 3,90 euros. A més, aquesta campanya 2016/17, els preus van començar més alts, però han baixat un 30% en un mes.

Els productors turcs no s’expliquen com amb prop d’un 30% menys de collita hi hagi menys preu que l’any passat. Han creat una “plataforma de solidaritat per l’avellana” i utilitzen les xarxes socials per arribar fins al govern. Denuncien que s’ha falsejat el lliure mercat i que hi ha un monopoli dominat pel grup Ferrero, al qual li donen suport dos o tres grans operadors més. Han demanat la destitució del cap de les llotges de preus de productes agrícoles del seu país i han arribat als partits polítics perquè prenguin mesures urgents.

Cal recordar que el grup italià Ferrero és el primer comprador d’avellanes del món i que va adquirir el 2014 el grup Oltan, que era la principal empresa compradora d’avellanes a Turquia.

Ens trobem moltes vegades amb altres sectors en els quals la llei de lliure mercat i l’equilibri entre l’oferta i la demanda no funciona correctament. Per exemple, amb l’oli d’oliva, el fet que determinades marques de la distribució representin un 70% del consum distorsiona l’equilibri de la cadena alimentària, perquè els agents amb un pes tan important acaben generant una posició de domini.

Segons ens van informar representants de la delegació turca en la reunió bilateral, estan obligats a prendre mesures urgents. Està clar que mesures en prendran i caldrà seguir de prop com poden afectar els preus i als nostres productors. Potser aquestes accions de pressió dels productors turcs cap al seu govern acabaran de retruc amb una millora de la situació dels nostres agricultors. Malauradament, a Catalunya encara no se’ns considera tan importants per poder reaccionar i fer front davant d’uns mercats que segueixen exercint una posició de monopoli.

El passat 19 d'octubre, al Ple del Senat, ERC vàrem defensar la moció demanant el traspàs de Rodalies i Regionals a la Generalitat de Catalunya, amb el següent plantejament:

“Quant costa un minut, en la vida d’una persona?

Estaran d’acord amb mi que el temps de les persones és quelcom incommensurable. El temps de les persones té un valor tal, és tant preuat, que ningú està disposat a perdre’l i menys encara, involuntàriament a mans d’altri. Vostès, segurament, els primers.

Ara imaginin-se a vostès mateixos segrestats, literalment, dia sí, dia també, en uns trens de la bruixa, de 30 anys d’antiguitat, sense possibilitat d’arribar mai a l’hora prevista a la feina, sense possibilitat d’arribar mai a temps a la cita a cal metge, o sense possibilitat d’arribar a temps a l’aeroport per agafar un vol.

Cada dia, sistemàticament, Renfe i Adif ens regalen, als catalans, un bany de realitat d’allò que s’anomena “ineficiència en estat pur”. Això sí, una ineficiència volguda; una ineficiència deliberada; una ineficiència, en definitiva, insultant.

Els mostraré una foto que resumeix molt bé el servei que Adif i Renfe ens regala, cada dia, als catalans. Es tracta de l’enèsima incidència a la catenària, concretament aquesta correspon al proppassat 7 de juliol, on es pot veure unes 200 persones deixades al mig del no res, a 40 graus de temperatura, en un punt inconcret entre Ametlla de Mar i l’Hospitalet de l’Infant, a Tarragona. Aquestes persones es varen veure atrapades en un tren que es va aturar perquè la infraestructura va petar. I després de més de dues hores sense refrigeració, es varen veure obligades a caminar per les vies fins a arribar a la platja de l’Almadrava, de Vandellós.

Senyories, la situació de la xarxa ferroviària a Catalunya és inacceptable; les infraestructures ferroviàries es troben en un estat tremendament deplorable, i per aquests motius demanem el traspàs de totes les competències i actius de Rodalies i Regionals (és a dir, trens, vies i estacions) a la Generalitat de Catalunya.

Els vull aclarir que, quan parlem de traspàs, parlem de transferència, no només de les vies, estacions, infraestructures, material mòbil i unitat empresarial de gestió, sinó també del finançament suficient per prestar el servei de qualitat que els catalans i les catalanes ens mereixem i paguem.

Perquè, és clar, també podríem entendre la paraula traspàs en el sentit de decés, en el sentit de mort, que també entraria dintre de la descripció del servei que dóna el Ministeri de Foment a Catalunya, mort per inanició.

I potser, vostès, senyories del PP, confosos, estarien disposats a votar a favor de la mort definitiva per inanició del servei de ferrocarrils a Catalunya; mentre, alhora, cínicament, estarien disposats a votar en contra del traspàs d’un servei, que de ben segur, el Govern de Catalunya faria més eficient.

Per tant, no es confonguin, senyories, en el sentit de la paraula traspàs. No és la mort del servei de ferrocarrils el que demanem aquí, sinó el canvi de titularitat de la competència.

El que podem assegurar-los és, que estem en condicions de fer-ho infinitament millor que Adif. Tampoc és tant difícil.

I per posar-los en antecedents serveixin aquestes dades il·lustratives:

Entre l’any 2012 i el 2016 (4 anys) s’han registrat 1.597 incidències en les infraestructures de Rodalies i Regionals de Catalunya, amb 45.392 trens implicats (45.392 trens implicats!!!) i més de 5 milions i mig de persones segrestades. I ara permetin-me tornar a la pregunta del principi:

Quant val el temps d’una persona? ... I el temps de 5 milions i mig de persones, quant val?”

Després del plantejament, no reflectit en tota la seva totalitat per raons d’espai, la votació va ser, no per esperada, decebedora: 200 vots en contra, del PP, PSOE i part del Grup Mixt.

Abans infraestructures espanyoles, que infraestructures que serveixin.

Just fa un any compartia amb vosaltres un breu article on posava de manifest les sensacions que havia tingut després d'un cap de setmana on la 6a Fira del vi havia obtingut uns excel·lents resultats. Doncs bé, ja ha passat 12 mesos i l'edició d'enguany ha tornat a despertar les mateixes bones sensacions: tot i que amb un dia menys de mostra, hem acollit més expositors i incorporat destacades novetats com la música en directe.

"Cambrils, entrada al país del vi" pretén i vol seguir sent això: punt de referència gastronòmic de la Costa Daurada, un espai més en enoturisme just començada la tardor i punt de trobada on cellers, cooperatives poden compartir amb altres professionals del sector i clients les novetats després de la verema del passat més de setembre. I sí, també pretén ser un aparador de la bona feina que fan els nostres restauradors amb els productes propis i la seva cuina. Uns d'una manera i un estil, altres amb elaboracions molt diferents però també seus i també nostres, de Cambrils. Busquem precisament això: explicar, mostrar-nos, donar-nos a conèixer i seguir treballant pel posicionament de Cambrils en l'espai gastronòmic de primer nivell al territori. Com molt bé detalla la periodista Ruth Troyano el vi són persones i on hi ha vi, hi ha una bona part de veritat.

Encarrilem la recta final d'aquest 2016, on Catalunya ha estat declarada la regió europea de la gastronomia i l’enoturisme, amb la suma dels bons resultats que ens han acompanyat durant l'estiu, però també amb la voluntat d'anar a més i seguir creixent. No només per què ens agrada la nostra feina, si no també per què d'aquí uns anys quan recordéssim les primeres edicions tinguem la convicció que vam posar tot el que estava a les nostres mans per tirar-ho endavant.

Permeteu-me que acabi aquests línies posant en valor la feina que s'ha fet des del Patronat de Turisme de Cambrils i tot l'equip que el forma. Des de l'excel·lent professional que el dirigeix passant per cada un dels seus integrants que han sumat i gestionat la complexitat perquè aquest projecte segueixi posicionant-se entre els professionals del sector, crítics gastronòmics, hotelers i restauradors i també entre els visitants, del Camp de Tarragona o de diferents països, que en algun moment o altre del cap de setmana han vingut a visitar-nos. Més de 9.000 gràcies a tots pel vostre compromís amb aquest projecte.

Txin-Txin!

Aquest 19 d'octubre es compleixen 27 anys de l'accident a la Central Nuclear Vandellòs I, aquell accident, el primer i més greu que es produïa a l'Estat Espanyol, ens va fer veure a moltes persones, per la proximitat en que el vam patir, el perill que representava la energia nuclear.

Els anys que han passat ens han anat confirmant el que ja intuíem llavors arran de l'accident a Three Mile Island l'any 1979 als Estats Units i l'altra més recent a Txernòbil, Ucraina l'any 1986, que la energia nuclear és la més perillosa i contaminant de les activitats humanes i que les conseqüències d'un accident són tant greus que representen un risc que no es pot assumir.

Les 6 dècades d'ús civil i militar d'aquesta energia han deixat un reguerall de morts, enverinament radioactiu, centenars de milers de persones desplaçades i grans espais inhabitables. Si quedava algú que encara no estava convençut del tot sobre el perill nuclear, l'accident de Fukushima l'any 2011 al Japó, l'havia d'acabar de convèncer.

La situació al parc nuclear espanyol és especialment preocupant perquè disposem d'unes instal·lacions envellides que acumulen centenars de successos notificables , parades imprevistes, errades del sistemes mecànics o elèctrics i errors de seguretat que podrien haver derivat en greus accidents. I tot plegat sense comptar els residus radioactius generats que seran perillosos durant centenars de milers d'anys, un període de temps que fa impossible garantir que no contaminaran l'entorn ni quines conseqüències tindran.

Aquest envelliment progressiu és el que ha fet reaccionar a l'ecologisme social de l'Estat Espanyol que majoritàriament va acordar al novembre del 2015, proposar un calendari de tancament de les C.N. espanyoles de manera que la seva vida activa no sobrepassés els seus actuals permisos d'explotació que finalitzen entre l'any 2020 i el 2024.

Aquest moviment que vàrem batejar com el MIA (Movimiento Ibérico Antinuclear) es tornarà a reunir el 26 de novembre a Madrid per tal de fer balanç de la feina feta fins ara, el seu grau d'implantació i de incidència política social i ecològica y per marcar noves estratègies que ens permetin arribar a l'objectiu de canviar de dècada sense energia nuclear.

Prescindir de la energia nuclear avui en dia a l'Estat espanyol, és un objectiu assumible, algunes veus censuren la proposta, argumentant que per complir amb els acords europeus sobre emissions, la energia nuclear és imprescindible. Posar a la ciutadania en el context de triar entre enverinament radioactiu o emissions és pervers, molt més encara, quan les dades de l'any 2015 facilitades per Red Elèctrica, ens diuen que el 20 % de la demanda elèctrica a l'Estat la va cobrir el carbó, mentre que el cicle combinat que emet una quarta part de les emissions del carbó, solament va aportar el 10%. Però encara resulta més patètica aquesta excusa per no tancar els reactors, quan un 40% de les emissions són produïdes pel transport i la mobilitat, aquí hi ha un marge per reduir amplíssim, doncs el transport per carretera a l'Estat espanyol és dels més grans d'Europa i aquesta tendeix a la electrificació de la mobilitat i al transport públic.

La proposta del MIA és una proposta de modernitat que prioritza les energies renovables, l'estalvi i la eficiència en front d'un sistema energètic caduc, del segle passat. El 27 aniversari de l'accident de la C.N. Vandellòs I ens ha de fer pensar ni que sigui per un moment en quines prioritats tenim en el camp de la energia, però sobre tot ens ha de fer pensar, en si val la pena arriscar la vida de milers de persones que vivim al costat d' unes instal·lacions que esdevindran en les Piràmides del segle XXI , per afavorir els interessos privats d'un sistema de produir energia totalment obsolet.

El Tribunal Suprem va sol·licitar el suplicatori de Francesc Homs al Congrés dels Diputats, tràmit imprescindible per a poder fer-se el judici per la causa del 9N, ja que en Quico Homs és aforat. És a dir, que els diputats i diputades del Congrés hauran de votar si el Exc. Sr. Homs pot ser jutjat o no pel Tribunal Suprem per la seva participació en la consulta no vinculant del 9N del 2014.

En les properes setmanes, doncs, el PSC haurà de demostrar que la C no és una cosa del passat i que no és una federació més del PSOE. Caixa o faixa. I tot dependrà de què farà a la votació del Congrés dels Diputats, concedir o no el suplicatori del diputat Francesc Homs?

El PSOE i PSC tenen a les seves mans impedir aquest judici polític o afegir-se al bloc de PP i Ciutadans que votaran jutjar Homs. Però la votació encara els pot ser més dramàtica als del PSC o no. Hauran de decidir què fer si el PSOE, com han dit que faran la seva direcció cada cop més dretanitzada i felipista/susanista, votarà amb PP I C's. Trencarà el PSC la disciplina de vot en un tema tan crucial i sensible a Catalunya? S'afegirà als anticatalanistes del PP, C's? O, en canvi estarà del costat dels qui defensem aturar judicis polítics: de Podemos (ECP, En Marea, Izquierda Unida), Esquerra Republicana, PNB, Bildu i exCDC. La decisió és transcendental pel futur del PSC. I sembla ser que votarà també amb PP i C’s, però no m’ho acabo de creure i per això aquest article.

Aquesta no és una votació més, aquesta va d’estar amb els inhabilitadors o amb els possibles inhabilitats pel greu delicte de consultar al poble de Calalunya. Estar, sense ser independentista amb les solucions polítiques o, en canvi aplaudir les solucions judicials i repressives.

La credibilitat del PSC front una àmplia majoria de catalans i catalanes que van viure el 9N amb gran il·lusió, front una àmplia majoria de catalans i catalanes que estan pel dret a decidir, està en joc. Seran conseqüents amb allò que han defensat fins ara: la no judicialització de la política? Enviaran a judici al Francesc Homs per un acte que van fer més de 2 milions de catalans i de catalanes? Com els podrem mirar a la cara si demà l’acusat puc ser jo o qualsevol altre?

El Govern Local de Badalona, avui, 12 d'octubre de 2016, ha decidit desobeir l'Estat de cara, a plena llum del dia i assumint-ne totes les conseqüències. L'ordre del jutge que els impedia obrir les portes de l'Ajuntament en un dia festiu que no és reconegut com a tal per qui no accepta que el començament de la colonització i extermini dels pobles d'Amèrica mereixi cap celebració, per qui no accepta la Festa Nacional d'Espanya, ha estat estripada a la porta de l'edifici consistorial en roda de premsa.

Avui, 12 d'octubre de 2016, aquest gest marca un punt i a banda pel que fa al procés d'independència que una part del poble català porta endavant de forma decidida des de fa uns anys, amb un migrat acompanyament dels representants de les administracions locals i autonòmiques pròpies.

Fins ara, cada cop que un jutge havia demanat que s'aturés el que podia arribar a ser un acte de desobediència a l'Estat i d'obediència a la gent que majoritàriament havia votat opcions sobiranistes catalanes, els «representants» polítics havien dit que «perdó», que «no ho sabíem», havien mirat cap a una altra banda, havien dit que «no som nosaltres», o havien recorregut judicialment les sentències dels diversos tribunals que els havien requerit que canviessin de parer o que els havien recordat que allò que havien decidit era inconstitucional.

Malgrat aquestes postures gens clares, no desobedients amb l'Estat i continuadores del «sí però no», els mitjans del procés sempre havien glorificat aquests «representants» intentant crear màrtirs on només hi havia inconseqüents i malabaristes. No importa que fossin Homs, Mas i Rigau, no importa què haguessin fet, quan arribava la veritat, fins ara, tot ho negaven o ho recorrien, tot passava a obeir les lleis de la metròpoli ocupant.

Avui, José Téllez ha desobeït aquestes lleis a cara descoberta, junt amb sis membres més del seu Equip de Govern, i ha estripat l'ordre del jutge que els impedia obrir les dependències municipals en un dia festiu que, tot i que sigui estatal, és profundament colonialista i colonial. Avui, el procés d'independència de Catalunya ha fet la passa que el portarà a existir i a acabar algun dia. S'ha acabat el recurs davant lleis injustes, s'ha acabat assumir-les pel que pugui passar... Tal com recomanava Thoreau, tal com va fer Rosa Parks o els insubmisos al servei militar i la prestació social a casa nostra, avui Téllez ha desobeït i ha marcat el camí per seguir a partir d'ara. El no reconeixement de l'ordre establert ens ha de portar a un nou ordre on tot esdevingui diferent i tot es bellugui prou per no ser una fotocòpia del sistema de dominació que fins ara ha regit l'esdevenidor de la nostra gent.

Téllez i l'Equip de Govern de Badalona, al costat dels dels Guiamets, Berga, la Vilella Alta, Campredó, Celrà..., al costat de centenars de regidors i regidores d'arreu del país, però sobretot al costat de milers i milers de persones que avui treballant han rebutjat la Hispanitat, s'ha afirmat com a ésser humà lliure i sobirà. És per això que mereix tota la nostra solidaritat i consideració, tot el nostre suport, no només en la repressió que seguirà les seves accions sinó sobretot en la desobediència que cal que assumim i passem a exercir. Sapiguem fer-nos dignes del seu gest. A partir d'avui, més que mai, desobediència!

Varios amigos y compañeros del pueblo, me aconsejaron no contestar, y tampoco tomar en cuenta la lectura de lo que ella cree que sucede en nuestro pueblo. Particularmente me duelen sus aparentes afirmaciones, y no deseo dejar pasar la oportunidad de responder a semejantes falsedades.

Hoy día, en las redes sociales y medios de comunicación, cualquiera puede dar una opinión, pero esta señora, siendo una regidora en funciones del ayuntamiento, debería informarse un poquito más de las actividades que se realizan en su propio pueblo.

Decir textualmente que en Cunit “l'oferta cultural i lúdica actual és actualment nul·la” , es confesar un desconocimiento grave de lo que sucede delante de su nariz, o actuar deliberadamente con perversidad. También, y continuando con la catarata de datos falsos, ella llega a la conclusión que “los pocos turistas que quedan en Cunit”, no encuentran actividades para disfrutar, desconociendo que las playas de Cunit estuvieron de “gom a gom” durante todo este verano, y disfrutaron como nunca de la oferta cultural, deportiva y lúdica que día a día se ofreció en Cunit. Eso sí, propuestas culturales o de promoción económica de esta señora y del grupo Ciudadanos de Cunit, cero. Cero patatero. Res de res...

También la Sra. Otero como portavoz de Ciudadanos de Cunit, debería tener en consideración que sus “relatos salvajes” de intentar conjugar a Cunit como si fuera un pueblo fantasma, no hacen más perjudicar la imagen de este pueblo que dice querer defender, con el único objetivo de quedar simpática con los agoreros de siempre, que se creen “superhéroes” al teclear “Me Gusta” en su facebook , sumando más ignorancia aun, a la falta de verdad y desconcierto que generan.

Pero hay más... y es peor aún.

“Il dolce fer niente” del gobierno como ella afirma, degrada, humilla e ignora el trabajo de todos los técnicos del ayuntamiento, y no se salva ninguno. En este pueblo, estos técnicos, independientes del color político del gobierno, realizan un trabajo inmejorable con los pocos recursos que posee este ayuntamiento, por los motivos y responsables que todos conocemos.

En este pueblo, estos técnicos hacen maravillas aportando trabajo, garra y sacrificio, en cada acto y evento cultural, social y de promoción económica que han concretado, y aprovecho este medio, para felicitarlos por su actitud y compromiso.

¿Y porque todo esto, Sra. Esther Otero? Solo por buscar protagonismo y presentarse con una linda y gran foto, como la simpática salvadora del pueblo.
Y Sra. Esther, a pesar de lo que usted piense, Cunit ya figura en el mapa...

Visca Cunit!!!

Hem descobert que l'Ajuntament de Cunit practica una nova modalitat de govern: Il dolce far niente. Consisteix precisament en no fer gens o res, i cobrar suculents sous públics per això.

Portem aguantant aquesta nova modalitat política des de fa més de dos anys: un govern que no ha impulsat ni una sola mesura de promoció econòmica, cultural o esportiva; i les poques activitats que es fan sempre vénen promogudes, propostes o realitzades per la societat civil, agrupacions culturals, esportives o comerciants. I és que, si vas a l'Ajuntament a demanar alguna cosa, la resposta per defecte és “no es pot” o “aquests són els requisits...” –interminables-, o “la normativa sonora.., la normativa urbanística.., això és un assumpte molt complex..,” o el repetitiu “no hi ha diners”. Pretextos i excuses que demostren la falta de voluntat i capacitat de lideratge per canviar o dinamitzar el poble.

I aquest és model de poble de l'equip de govern, un poble en el qual quan arriben els turistes -els pocs que ens queden, per cert-, s’han de dedicar pura i exclusivament al il dolce far niente perquè l'oferta cultural i lúdica actual és actualment nul·la.

Però llegeixin l'última, davant la falta d'activitats de promoció i oci a Cunit, resulta que fins i tot els pobles veïns utilitzen les nostres rotondes per anunciar les seves activitats lúdiques, coneixedors que gran part del públic que visita les festes i activitats dels pobles veïns són els nostres veïns perquè a Cunit no hi ha res a fer.

Aquesta situació ha de revertir-se perquè tenim un microclima immillorable, una de les millors platges de la comarca amb els seus característics espigons, aigües tranquil·les ideals per a un turisme familiar; tenim rutes de senderisme per un paisatge de vinya del Penedès, una ubicació estratègica entre Barcelona i Tarragona; i una bona comunicació per tren i carretera; i el que és més important, centenars d'hectàrees en primera i segona línia de mar encara per urbanitzar i amb un futur molt prometedor.

Per tot això, des del Grup municipal de Ciutadans (C’s) a Cunit treballem conjuntament amb els nostres companys a tot el Baix Penedés, al Parlament de Catalunya i al Congrés dels Diputats i hem aconseguit l'aprovació d'un pla de reactivació socioeconòmic en tot el Baix Penedés a la Càmera Catalana. Un primer pas d'un llarg camí per situar a Cunit al mapa. Visca Cunit!

L'honor és nostre, president. Sí, l'honor és formar part d'un partit amb un líder com vostè que, tot i el que afirmen des de l'Estat, representa els dos valors més importants que un polític pot tenir en els temps actuals: demòcrata -en el seu sentit més ampli i transversal- i haver sabut deixar de banda els interessos personals per anteposar la voluntat d'un poble que demanava i segueix demanant poder expressar la seva voluntat i desig de convertir-se en un país independent, només això.

Demanen la inhabilitació del president Mas, i de les conselleres Rigau i Ortega per haver permès que la gent votés al 9-N? Ho rellegeixo un i mil cops, escolto les diferents tertúlies dels principals mitjans de comunicació catalans i arribo a la mateixa sensació: un sense sentit que només pot passar a un Estat amb qui, de moment, encara convivim. Tot i així, seguint les paraules del president Puigdemont, som molts més els que preferim les urnes a les arnes.

Tot i que sembla una broma de mal gust és la realitat de la "justi-política" de l'Estat Espanyol. Un Estat que pretén donar lliçons, ser el referent però que està totalment fracturat, políticament parlant, i que ja no pot amagar més les seves vergonyes. Pots mirar a Ferraz o a Gènova però no trobaràs una dosi del que aquí hem sabut gestionar, tot i les dificultats, gràcies a la visió de líder i demòcrata que any rere any ens va transmetre el president Mas a cada reunió del Consell Nacional, a cada míting. Diàleg, urnes, respecte, legalitat, contraposició d'idees, valors... L'honor és nostre president.

Tirant una mica d'agenda, recordo la seva intervenció a l’acte final de la campanya de les eleccions generals del passat 24 de juny a Manresa i li puc assegurar que som molts els que seguirem dempeus al seu costat president i al costat del president Puigdemont per defensar les nostres llibertats, passi el que passi... diguin el que diguin. I sí, també seguirem sent soldats al servei d'un país, d'una causa i d'un model de gestió, la nostra i la que demana bona part dels ciutadans d'aquest petit país que tant sentim. Com ens va demanar, ens seguirem deixant una part del nostre cor i ànima a cada acte, a cada plenari municipal o a cada votació on estigui en joc el futur de Catalunya. L'honor és nostre, president.