Si la majoria de les coses que fins ara sabíem dels Jocs Mediterranis Tarragona 2017 no ens agradaven o no ens aportaven res més que dubtes i recels, el Plenari Municipal del passat divendres 22 de juliol va acabar de convèncer-nos que els Jocs no només seran un nyap monumental que a nivell públic passarà entre la més gran de les indiferències sinó que alhora serviran com a expositor pràctic de les polítiques municipals de dreta dura del PP.

Va ser en aquest mateix Ple on va quedar més clar que mai qui porta la batuta dels Jocs des de l’Equip de Govern, i ja no és Ballesteros (que ha passat a fer el trist paper de justificador de rostre humà del neoliberalisme més dur contra les persones), ni Vilamayor (que cada cop s’allunya més del seu paper de “jove promesa” i esdevé “ombra” del seu propi personatge) sinó l’alcalde Fernández, Alejandro Fernández, líder del PP tarragoní i mà dreta de l’Albiol, no el municipi sinó el xenòfob, al Parlament de Catalunya.

Dimecres 20 de juliol a les 3 i un minut de la tarda, la Secretaria General de l’Ajuntament de Tarragona, per indicació de l’Alcaldia, anunciava als consellers de la ciutat que en el plenari del dia 22 s’inclouria “un assumpte fora de l’ordre del dia, prèvia declaració de la urgència.” El punt portava el títol de “Tramitar l’estudi de viabilitat per a la concessió administrativa de l’Anella Mediterrània dels Jocs del Mediterrani 2017 i sotmetre’l a informació pública.” L’empresa Santa Gadea Gestión SL proposava explotar el llegat dels Jocs Mediterranis durant 40 anys i l’Equip de Govern de PP-PSC-UDC ho anunciava i defensava amb tanta alegria i fermesa que semblava que si Santa Gadea els hagués proposat privatitzar la gestió de tot l’Ajuntament també haguessin dit que sí. O potser ja ho tenen al cap...

L’Equip de Govern deixava clar, finalment, quina era la utilitat dels Jocs, o com a mínim, qui se n’aprofitaria més que ningú, qui es folraria amb l’endeutament de l’Ajuntament que, cal tenir-ho clar, impedirà que l’entitat municipal doni molts dels actuals serveis. O algú es pensa que havent de pagar deutes i més deutes no es reduiran les ajudes socials, per exemple? El PSC empenyia cap al pedregar les seves mínimes polítiques socials i es llençava als braços de qui els dóna les idees (la ideologia) que no saben on trobar per sortir del clot on la defensa d’uns Jocs impossibles els ha portat. I ja se sap que un nou convers és sempre més radical que qualsevol dels vells fidels de la idea en qüestió.

Durant mesos, hem investigat, i continuarem fent-ho, qui es folraria amb aquest “esdeveniment” perquè és clar que a cap dels seus promotors li importa gens ni mica la promoció de l’esport, la cohesió social dels barris de Ponent o la recuperació d’una zona de la ciutat plena de brutícia i males herbes. I la veritat és que ara en sabem moltíssimes coses però si algú en sortirà guanyant més que ningú és clar que seran els futurs gestors dels equipaments, que passen a privatitzar-se de forma “moderna”. “Moderna” perquè ara les empreses no es queden les instal·lacions fetes amb diners públics sinó que treuen beneficis de la seva explotació. Així, la part pública hi perd per totes bandes i la privada tot el que recull són beneficis nets.

Els Jocs Tarragona 2017 seran un exemple clar de com l’administració pública fa la feina i una empresa privada, sigui Santa Gadea o qualsevol altra, en recull els beneficis. Evidentment, tot justificat “en benefici de la ciutadania local” que “podrà usar les instal·lacions a preus baixos” i “així s’impedirà que tot acabi com van acabar els equipaments de l’Expo de Sevilla”. Grans arguments, grans idees, gran robatori legal.

Tot plegat ens reafirma en les idees que teníem abans d’arribar a l’Ajuntament de Tarragona i molt més encara en la voluntat de lleixiu, que no passa per moure les polítiques municipals una mica més cap a l’esquerra, sinó per fer net de tanta corrupció i de tant capitalisme i de tanta barra.

I no, qui aplica polítiques de dreta dura ultraliberal no és d’esquerres per molt que ho diguin els seus estatuts i un tros de la seva història. I no passa res, tot i que és clar que per la dreta, senyors del PSC, sempre els guanyarà la gent del PP, que fa molts més anys que s’hi mouen i en coneixen totes les formes i expressions.

Hem complert el primer any de govern entre ERC-Avancem, CiU i PSC, i com a dona i alcaldessa d’esquerres de Cambrils, vull fer repàs de la feina feta i cap on anem. La transparència en la gestió, la proximitat amb les persones, les polítiques socials i la reactivació d’alguns projectes importants per a la nostra ciutat són i seran algunes de les línies d’actuació prioritàries d’aquest mandat conjunt.

Aquest primer any ens ha servit per posar les bases i poder desenvolupar les línies estratègiques. Des de l’equip de Govern ressaltem que s’han establert canals fluids de comunicació amb els principals agents socials, polítics i econòmics de l’entorn. La nostra insistència i la bona relació institucional la Generalitat de Catalunya ens ha permès cobrar part del deute: quasi 700.000 € del Pla de Barris. També hem realitzat visites a alguns Ministeris de Madrid per reclamar inversions a Cambrils. No deixarem de fer-ho, sempre defensant Cambrils.

Alguns dels reptes que abordem també són el sanejament de comptes i la reactivació de l’economia tot facilitant i dinamitzant l’activitat al municipi i regularitzant les activitats al Polígon Industrial de Belianes. I en aquesta línia, aviat obrirem la Torre del Llimó. A més, hem donat un impuls a la Fira Multisectorial, al calendari gastronòmic, al Pla Local de Joventut i al Projecte Educatiu de Ciutat. I, sobretot, estem treballant en les grans millores urbanístiques com la construcció i condicionament de l’antiga N340 o l’avinguda Charles Darwin que uneix el nucli urbà amb la nova estació de tren, que serà una de les més importants del traçat del Corredor del Mediterrani, en funcionament el primer trimestre del 2017. Continuarem apostant per fer més pròsper Cambrils.

Millorem també des de dins l’Ajuntament ambl’adjudicació per la realització de la relació de llocs de treballs, amb la convocatòria de borses d’interins de policies i d’auxiliars administratius i contractacions diverses a través de plans d’ocupació.A més, hem dut a terme el Pla Estratègic i el Pla d’Igualtat. Paral·lelament, apostem per un Cambrils més sostenible adequant la Depuradora, ampliant el servei de neteja i amb l’aprovació del Pla d’Acció per a l’Energia Sostenible (PAES). Volem una ciutat oberta al món i que sigui millor.

Sempre ho hem dit: un dels pilars per Cambrils ha de ser treballar i millorar el benestar de les persones. Volem que Cambrils sigui una ciutat educadora. Hem iniciat els primers expedients de cessió obligatòria per reclamar els pisos buits; hem garantit serveis bàsics com l’aigua; i hem congelat els impostos, no incrementant aquest 2016 tributs com l’IBI.

Som i volem ser cada cop més transparents. Volem que la reobertura de Ràdio Cambrils sigui una realitat el més aviat possible i hem posat en marxa la plataforma Cambrils Govern Obert oferint una eina orientada cap a la transparència i a la participació. Hem estat a prop de les persones escoltant-les al carrer i hem conegut les seves necessitats amb els Consells de Barris. Hem treballat, treballem i treballarem per aconseguir que Cambrils estigui més a prop de les persones.

Totes les històries, fins i tot les més extraordinàries, tenen un denominador comú: un inici modest. La majoria de persones que han triomfat a la vida ho han fet començant des de baix, i poc a poc i a força de treball han anat escalant fins arribar al cim. Ja ho diuen: Roma no es va construir en un dia. La meva biografia encaixa en aquesta equació. Crec haver traspassat metes de les que sentir-me orgullós -modèstia a part- com organitzar congressos i jornades en països de tot el món, celebrar uns premis de prestigi internacional durant més de dues dècades a la meva ciutat, publicar diversos llibres de poesia, ser el president d’una xarxa global que uneix a més de 800 escriptors, artistes i intel·lectuals... Doncs bé, tots aquests èxits han estat possibles gràcies al que vaig aprendre en els meus inicis al barri tarragoní de Riu Clar. Aquesta experiència ha tingut per a mi més valor que qualsevol màster de la universitat més prestigiosa; sense ella, res del que va venir després hagués estat possible.

Vaig ser el president de l'Associació de Veïns de Riu Clar durant vint anys (1980-2000). M'agrada recordar aquells temps, esbossar un somriure i pensar en tot el que hem canviat. Què puc dir de Riu Clar... És casa meva, el meu barri, el lloc en què vaig madurar i que ha marcat el meu destí per sempre. Quants records positius... Les manifestacions, la implicació social, les reivindicacions veïnals, la sensació que si estàvem junts podíem aconseguir tot allò que ens proposéssim. Quin dinamisme, quantes coses fèiem i ni ens adonàvem. Apreníem sobre la marxa perquè havíem de valer-nos per nosaltres mateixos (i això ens feia més forts). Quina manera de canalitzar tanta energia positiva pel bé comú. I com ha canviat la societat durant tot aquest temps, oi? En els vuitanta no perdíem la nostra energia buscant Pokémons o lliurant batalles infructuoses a les xarxes socials. Teníem coses més importants a fer.

Quan jo era líder veïnal de Riu Clar vam aconseguir que un barri que pràcticament no existia (puc passejar amb els meus néts per allà i dir-los "abans tot això era camp") es convertís en un referent per a molts moviments socials. Quan vaig arribar allà no existien ni voreres, ni llum, ni arbres, i les males herbes eren més altes que jo. Uns anys després vam aconseguir tenir un veïnat estructurat, i les nostres exigències es van anar fent realitat: un enllumenat digne, es van solucionar els greus problemes d'humitats, vam obtenir ajudes per millorar les difícils situacions socials que existien, es va construir un poliesportiu, les festes populars que muntàvem eren famoses pel seu altíssim nivell... Fins i tot vàrem crear dos esdeveniments que eren l'enveja de tothom i que col·lapsaven el barri a causa del gran nombre de visitants que atreien: l’Orgia de foc i aigua i el Concurs de portals.

Totes aquestes victòries, com tantes altres, van ser inoblidables i les vàrem celebrar fins a la matinada. Però el gran èxit d'aquell temps i d'aquell lloc, la veritable essència d'aquelles dues dècades va ser una altra: la creació d'un sentiment d'orgull de pertànyer a Riu Clar, transformant allò que abans era un estigma en una satisfacció. Durant molt de temps els veïns del barri, quan eren qüestionats per la seva procedència, deien que eren de Tarragona, sense especificar, perquè els hi feia vergonya admetre el seu origen. Per aquest motiu, escoltar uns anys després a totes aquestes persones proclamar amb satisfacció i orgull que "Jo sóc de Riu Clar" és de tots aquests records el que més felicitat em provoca. Aquest "Jo sóc de Riu Clar" bé podria ser un dels eslògans favorits de la meva vida.

Què li haurà passat al Juárez perquè li doni aquest sobtat atac de nostàlgia, estareu pensant des de fa una bona estona... No és que m'hagi donat per revisar els àlbums de fotos antigues, sinó que la raó és molt més especial. L'altre dia em va trucar l'actual presidenta de l'Associació de Veïns de Riu Clar per demanar-me si volia ser el pregoner de les festes populars d’enguany. I, no us enganyaré, em vaig emocionar: no tots els dies agafes el telèfon i a l'altre costat de la línia t'ofereixen pronunciar el pregó del lloc que ha marcat la teva vida. Així que el 28 de juliol allà hi seré, obrint el meu cor a tots aquells que vulguin escoltar-me, repassant els moments feliços (i els amargs) que vaig viure-hi i, sobretot, deixant ben clar que tot i els triomfs que he aconseguit a posteriori, els meus anys a Riu Clar sempre seran especials. I és que jo... sóc de Riu Clar. I estaré orgullós de ser-ho fins a la fi dels meus dies.

El passat dilluns 26, una altra vegada vaig patir com a diputat, el que durant 17 anys he viscut massa sovint en els cinc dies a la setmana que agafava el tren per anar a treballar al meu lloc de feina, ara en excedència des del 13 de gener d’enguany. Una nova incidència deixava a centenars de passatgers a les andanes esperant un tren que no arribaria.

A la tornada vaig comprovar amb sorpresa que el tren que sortia de l’estació de França direcció Tortosa era directe a Tarragona! Quan ara fa 4 anys vaig negociar i aconseguir amb Miguel Àngel Remacha el 19 de març del 2012, a les hores director de RENFE (que tenia la seva oficina a Sants estació), que tots els trens s’aturessin a Altafulla, poble del que sóc alcalde i que té interposat un contenciós administratiu al Ministeri de Fomento pel tema del Tercer fil.

La situació després de les contínues avaries, descarrilaments i falta d’inversions al sud de Catalunya, denunciat per aquest diputat com a portaveu del grup Podemos-En Comú Podem-En Marea a la comissió de Fomento del Congrés de Diputats, s’ha vist empitjorat per l’avaria elèctrica a l’estació de Mont-roig del Camp. La gent de les Terres de l’Ebre, especialment, i del Camp de Tarragona estem vivint una situació que és incomprensible que les administracions no reaccionin com si ho fan en altres situacions similars.

Dintre de la meva tasca parlamentària, durant aquests mesos, m’he reunit amb el comitè d’empresa d’ADIF, tècnics de l’empresa, les plataformes d’usuaris en defensa de la mobilitat (sóc membre fundador de la Plataforma en Defensa del Ferrocarril) i les conclusions que sortien no eren gaire esperançadores. En un principi, no es contemplava arreglar l’avaria, pel seu elevat cost i la incertesa del per què es produïa el curtcircuit, i a l’espera de l’obertura del corredor del mediterrani. Gràcies a les pressions dels sindicats, de les plataformes, entitats municipalistes i alguns diputats/des, ADIF (València) té previst fer la reparació a l’octubre.

La pregunta que tothom ens hem de fer és: Des d’avui, fins que acabi la reparació, quina solució li donem a la ciutadania per complir amb les seves obligacions? La resposta l’hem de traslladar tant a l’operador, RENFE, com a la Generalitat (amb la competència política traspassada) i al Ministeri perquè faci les inversions imprescindibles.

Que ningú es tregui les puces, -a l’espera de tenir la independència l’1 de juliol del 2017 com alguns insisteixen- tothom pot posar de la nostra part i amb imaginació, reduir el problema sense afectar a la resta de la línia com ara passa. Per exemple, per què no posem un bus des d’origen que recorri les estacions fins a l’estació de Mont-roig i traslladi als passatgers fins l’estació de l’AVE, i amb el seu bitllet de regionals pugui traslladar-se fins a Barcelona Sants? (Requereix d’una negociació RENFE-Generalitat) i que els trens de la línia de Tortosa tinguin com a estació d’origen l’Hospitalet de l’Infant. Això és una proposta, però segur que pot haver-hi d’altres millors. Però algú s’ha de posar a pensar mirant al sud.

Comenten alguns dels participants en l'enquesta ciutadana Valora Tarragona que el servei de neteja viària de Tarragona es caracteritza, literalment, per “molta aigua i poca neteja”. I com una de les damnificades per aquestes voreres inundades on la brutícia simplement s'acumula als racons, no puc fer més que compartir la queixa captada per aquest procés participatiu.

Tot i que es basa en una mostra relativament reduïda de ciutadans, crec que les sensacions recopilades per aquest estudi són fàcilment extrapolables a l'opinió majoritària de la ciutat, i haurien de ser un nou argument de pes més perquè l'Ajuntament es posi les piles. Per molts contractes que ho lliguin, s'ha de saber trobar la sortida a un servei ineficient.

Encara hi ha algú que no ho té clar: quan una dona diu NO ÉS NO. Quan una dona diu SÍ ÉS SÍ.
Aquesta societat encara viu submergida en corrents masclistes i en ideologies retrògrades que, durant molts anys, han format part de la nostra cultura: a casa, les nenes han de parar taula i els nens mirar. Està ben vist que un noi en plena adolescència tingui diferents parelles... però ull, la noia que en té més d’una està mal vista, i es veu que, ja de més grandets, quan una dona diu NO a un home, al final vol dir SÍ.

Senyor Josep Ramon Correal, no només no es retracta del seu desafortunat article d’opinió, sinó que es reafirma en unes declaracions a la ràdio. I la meva pregunta és... quina part de l’adverbi de negació no entén?
El senyor Correal s’ha quedat vivint en la prehistòria, en una caverna troglodita on a tothom ens ve al cap la imatge d’un home arrossegant pel cabell la ‘seva’ dona, que diuen els entesos en història que era la manera de demostrar el seu amor per ella...

Actualment, partint d'aquests conceptes, qualifiquem de troglodita qui no pensa de manera civilitzada o que té conductes que contradiuen els hàbits i els valors acceptats a nivell general per la societat, per tant, segons aquesta definició, el senyor Correal és un troglodita en ple segle XXI.

A mi no deixa de sorprendre’m que el director d’un diari, un periodista, un home, una persona, tingui aquesta reacció davant una campanya municipal de l'Ajuntament de Tarragona en contra de les violacions, dels abusos sexistes que, per desgràcia, es produeixen en ambients festius-nocturns i magnificats ens festes, en tenim un desgraciat exemple en els casos dels últims Sanfermines.

Espero que el senyor Correal hagi tingut temps de reflexionar i demani disculpes per aquest article i es retracti de les seves declaracions posteriors, perquè el que s’interpreta del seu article i declaracions és una copet a l’esquena a la fauna masclista a “insistir” o assetjar una dona que HA DIT NO.

Des de la UGT felicitem el consistori municipal tarragoní per la campanya. Tenim clar que la pedagogia és imprescindible per eradicar aquests comportaments i tenim clar que les campanyes de conscienciació són una bona eina per treballar el comportament masclista.

Davant un comportament masclista d’assetjament o violència, no ho dubtis, truca al 900 900 120, al 016 o denúncia. Potser no tindràs una segona oportunitat.
Dona, xica, xiqueta, noia... vesteix com vulguis, opina com vulguis, UN NO ÉS UN NO.

Avui, el director del “Diari de Tarragona”, Josep Ramon Correal, ha escrit un article dels que fan vergonya i vomitar alhora un cop s'ha llegit. Vergonya perquè entre tòpics masclistes i tòpics misògins allò que s'hi defensa i explicita és que l'agressió sexual contra les dones és part inherent i imprescindible del sistema mental de determinats personatges, ell per exemple, que no defalleixen en relacionar amb “el futur de la raça humana” les seves idees agressores, i no perquè practiquin agressions sexistes ells mateixos sinó perquè són capaços ja no de justificar-les però sí encara de trobar-les “normals”.

I agressió sexual és tocar el cos d'una dona que explícitament t'ha dit que no el toquis, o senzillament no t'ha convidat a fer-ho. Així de clar. No hi ha excuses i aquí el gènere no és menor. És a dir que en el cas que qui sigui agredida sigui una dona, la càrrega cultural masclista que comporta l'agressió cal valorar-la en tota la seva intensitat. Milers d'anys de dominació, des del Neolític diuen molts dels savis que ho investiguen, han de rebre una especial penalització per part d'una societat que explícitament s'ha pronunciat a favor dels drets de les dones i, per tant, per la igualtat futura. I igualtat aquí no vol dir ser tractats de forma igualitària ara ja només, almenys mentre el masclisme formi part de la societat en què vivim i mentre les seves regles siguin “normalitat”.

Diu el Correal, en resposta a una bona campanya de l'Ajuntament de Tarragona per evitar les agressions sexistes a la Festa Major, que “si donem per bona la sentència que 'només sí és sí' posarem en perill el futur de la raça humana.” I que “En l'amor, com en el màrqueting, la venda comença quan et diuen que no.” I jo, pobre humà mascle però humanista al cap i a la fi, només puc respondre-li que màrqueting no és amor i que res no està en venda i que “no” és “no” sempre, a tothora i arreu. I que la humanitat masclista que ell defensa com a “normalitat” és evident que està en perill amb aquesta premissa, però per un cop que l'Ajuntament de Tarragona fa les coses ben fetes, millor que calli i faci de periodista i no de masclista.

Demanar al “Diari de Tarragona” que el faci plegar és el mínim si no rectifica. I si no ho fa, cal que l'Ajuntament de Tarragona deixi de pagar amb diners públics un diari ple de bons periodistes però que va deixar de tenir bons directors quan, per exemple, l'anarquista Josep Alomà, va deixar de ser-ho. I d'això en fa d'anys...

Vull acabar aquest article explicitant que tenim clar que escriure aquest text o presentar la moció que la CUP presentarà demà al plenari sobre aquest tema ens converteix en silenciosos, o reproduïts i part del no res a nivell local, però alhora tenim més clar que mai que callar davant les agressions masclistes i sexistes és fer-se'n còmplice i aquest paper no serà mai el nostre. Callar no és una opció però el silenciament és el preu que pagarem. No ens fa cap por. Ens han fet callar tants cops en els seus mitjans, inclòs el “Diari”, que no ve d'aquí.

Correal, rectificació o dimissió!!!

L'Oficina d'Atenció al Ciutadà (OAC) de l'Ajuntament de Valls fa quinze anys que atén la ciutadania i l'ajuda en les seves relacions amb els diferents departaments municipals. L'OAC va ser la concreció real d'una proposta que portava Esquerra Republicana de Catalunya en el seu programa electoral a Valls a les eleccions municipals de l'any 1989 i que es va fer realitat durant l'alcaldia del republicà Jordi Castells. Els vallencs i vallenques que s'adrecen a l'OAC troben un equip de deu persones que els atenen en les seves peticions d'informació, els ajuden en la gestió de tràmits administratius d'àmbit municipal i d'altres administracions concertades i recullen les queixes i suggeriments que els vulguin fer.

Durant aquests anys l'OAC s'ha consolidat com el centre principal d'informació i consulta dels ciutadans sobre els serveis que presta el consistori vallenc. En un sol espai, els vallencs i vallenques poden satisfer les seves peticions d'informació, registre i tramitació àgil sense haver de recórrer els diferents departaments de l'Ajuntament. Entre el tipus de servei que sol·liciten els ciutadans a l’OAC, un 67,9% són tràmits i un 21,4% consultes. Cada any atén presencialment 35.000 persones i gestiona més de 32.000 trucades telefòniques.

Per la qualitat del servei prestat i la millora continuada dels procediments d'atenció, el passat mes de novembre l'Oficina d'Atenció al Ciutadà va assolir la certificació ISO 9001, concedida per AENOR i que ha aconseguit renovar aquest mes de juny.Per assolir la certificació l'any passat tot l'equip de l'OAC va haver d'adaptar el servei a les especificacions d'aquesta normativa d’acord amb un manual específic de qualitat que descriu, amb l'objectiu de millorar els serveis al ciutadà i els diferents procediments d'atenció i aquesta feina l'han continuat fent al llarg d'aquest any per tal de poder obtenir la renovació.

Amb la renovació de la ISO 9001 es confirma que l'OAC ha sabut mantenir els estàndards de qualitat establerts l'any passat i que a més ha millorat la qualitat d'aquest servei municipal. Les enquestes de satisfacció dels usuaris realitzades en les darreres setmanes així ho demostren, ja que gairebé el total de les persones que van respondre consideren el servei com a útil o molt útil i posen el valor la rapidesa del servei i el poc temps d’espera en ser atesos així com el bon tracte del personal. Els auditors han valorat positivament que el 93,8% dels vallencs enquestats consideri que els seus tràmits s'han resolt de forma ràpida.

Fa quinze anys ERC va creure en el projecte d'una nova oficina dedicada exclusivament a l'atenció personalitzada al ciutadà i el va fer realitat amb la creació de l'OAC, amb el convenciment que suposaria una millora per a la ciutadania vallenca en la tramitació administrativa amb l'Ajuntament. Però després de la renovació de la ISO 9001 la feina no acaba aquí, seguirem treballant, tant des de les dependències presencials com des de la seu electrònica, extensió a la xarxa dels serveis oferts per l'OAC, per consolidar aquest treball de proximitat i servei als ciutadans i ciutadanes que ja vam endegar fa quinze anys.

El més que presumible èxit de l’Illa Corsini serà el resultat de la suma de totes aquelles actuacions que beneficien als veïns, als visitants i als comerciants, una fórmula que no pot fallar. A través del projecte Illa Corsini des del Grup Municipal de Convergència volem acabar amb l’estrès comercial i la degradació de l’espai urbà que des de fa anys està patint el conjunt de la nostra ciutat. En aquest cas parlem de l’àrea de 110.000 metres quadrats que envolta el Mercat Central i on es concentren més de 500 establiments comercials i de restauració, treballen milers de persones i hi viuen més de 5.000 tarragonins.

Segons el senyor Ballesteros, alcalde de la nostra ciutat, el Mercat Central obrirà, finalment, desprès de nou anys d’obres, les seves portes el pròxim mes de setembre. Esperem que aquesta vegada vagi de debò... L’entorn del Mercat Central, però, és tant o més important que l’equipament en sí. Necessitem un urbanisme comercial intel·ligent i sensible a les àrees comercials urbanes i sintonitzat amb les necessitats dels veïns, i és precisament això el que proposem des del Grup Municipal de Convergència amb el projecte Illa Corsini. Cal dinamitzar el comerç d’aquesta àrea i, al mateix temps, tornar a fer atractiu l’espai urbà que actualment està ocupat majoritàriament per vehicles i on la majoria de voreres són estretes i molt poc amables pel vianant. Cal alliberar tota aquesta illa perquè el ciutadà sigui l’actor principal del cor de la nostra ciutat.

Des del Grup Municipal de Convergència volem agrair el suport rebut per part dels veïns i veïnes del centre de Tarragona, així com el dels comerciants de tota la ciutat els quals veuen en molt bons ulls aquesta iniciativa. El model de l’Illa Corsini beneficia a tots els sectors i és extrapolable a moltes altres zones de la ciutat. I és que no estem inventant res: el foment del comerç i la millora de la qualitat de vida dels ciutadans a través d’una millora de l’espai urbà és més vell que l’anar a peu.

El projecte Illa Corsini, juntament amb la unificació i abaratiment dels preus dels pàrquings, és una de les principals propostes que des de Convergència vam incloure en el programa electoral dels passats comicis municipals, una iniciativa que ara, des de l’oposició, hem fet arribar al plenari municipal on s’ha aprovat amb un ampli consens polític. No es tracta però, ni de ben lluny, d’un projecte polític, sinó d’un projecte de ciutat on els veïns i els comerciants en són els principals protagonistes. Precisament per això, des de Convergència no permetrem que aquesta sigui una més de les desenes de propostes aprovades en les sessions ordinàries de l’Ajuntament que finalment queden en paper mullat. Treballarem perquè l’Illa Corsini sigui una realitat i estarem encantats si l’equip de govern actual es fa seu aquest projecte i el tira endavant. Si no és així, serà una de les nostres principals prioritats quan governem.

El cor de la nostra ciutat fa massa temps que no batega i cal tornar-lo a fer bombejar. Cal acabar amb la desertització comercial i la degradació de l’espai públic de Tarragona. Hem de fer el possible perquè els cartells on actualment podem llegir “en traspàs” o “en lloguer” penjants en nombrosos locals comercials desapareguin i perquè aquests carrers foscos i bruts recuperin la llum. Des del Grup Municipal de Convergència estem molt preocupats pel futur del comerç de la nostra ciutat. Fa massa temps que el govern liderat pel senyor Ballesteros no es sensibilitza ni fomenta el sector comercial. Demanem, doncs, a l’equip de govern que desperti i passi a l’acció. Com deia el meu pare, “nen, ves viu que la palla va cara”.

Des del passat 27 de setembre de 2015 la CUP-Crida Constituent ha estat a l'ull de l'huracà mediàtic arran d'haver obtingut 10 diputades al Parlament de Catalunya i haver esdevingut clau per a les majories parlamentàries necessàries per decidir qualsevol cosa.

Hem sentit com alguns trobaven a faltar el tarannà d'en David Fernández. Hem vist com s'actualitzava el vocabulari més groller vers les dones de la candidatura. Ens han insultat, a tots i a totes. Ens han dit 'xusma' i també 'majares'. Pel camí hem perdut algunes amistats, també n'hem fet d'altres.

La CUP-CC funcionem per assemblees, no tenim jerarquies i, això és conseqüència de ser antiautoritaris i antiautoritàries. Aquesta manera de funcionar té alguns inconvenients. Funcionar per assemblees –locals, territorials, nacionals-- vol dir que tothom opina. I com a més, som tremendament transparents, tothom se n'assabenta.

Totes les decisions són complicades, i en aquests darrers mesos hem hagut d'afrontar-ne dues de binàries: Investidura i pressupostos. Aviat vindrà la tercera: la qüestió de confiança.

Dins la CUP-CC hi ha un mecanisme preestablert per a prendre totes les decisions. Tenim els Consells Polítics i el Grup d'Acció Parlamentària. Per assumptes establerts en els Estatuts, tenim l'Assemblea Nacional. Totes les decisions s'han pres seguint els sistemes preestablerts. D'una manera més o menys ajustada, les decisions s'han pres. Han estat decisions col·lectives, vàlides i vinculants. Ara, avui, no podem saber si són les decisions encertades, però el que si sabem, és que les hem pres entre totes, de manera col·lectiva. La història ens jutjarà. A nosaltres i a totes, que no ho oblidi ningú. Quan tinguem prou perspectiva podrem valorar si va ser encertat prendre les decisions que hem pres. I la perspectiva necessària per a fer-ho no són les pròximes eleccions, les que havien de ser al cap de divuit mesos però ara ja no sabem de quant de temps parlem. Per tenir perspectiva cal més temps.

Se senten veus de què nosaltres, la CUP estem enfonsant el procés. També ens culpen de les retallades en educació aprovades amb anterioritat al Ple dels pressupostos. Ara ens toca rebre, pel que fem, i pel que diuen que fem.

Com ja he dit, la CUP-CC mostra discrepàncies internes perquè no és ni jeràrquica ni autoritària, i a més a més, tremendament transparent. I sap molt de greu que hi hagi companys i companyes que no entenguin aquests conceptes. Hi ha qui ha decidit exposar la seva discrepància amb una decisió col·lectiva a través dels mitjans. A la resta de membres de la CUP ens toca rebre'n les conseqüències. Però mentre aguantem l'embat, seguim treballant de manera horitzontal i assembleària, malgrat les dificultats. Perquè ningú va dir que fos fàcil fer-ho. I és obvi que el gruix de la societat on vivim ni aplaudeix ni comparteix aquesta manera de funcionar, i potser hi ha qui no l'entén. Però això no ens impedirà seguir-ho intentant. Perquè ens ho creiem.